Tarragona plora per Palestina

El passat dissabte 4 d’octubre de 2025, els carrers de Tarragona es van convertir en un riu humà que va desbordar places, avingudes i racons amb un mateix clam: justícia per Palestina. Va ser una d’aquelles jornades que queden gravades a la memòria col·lectiva, una tarda en què la ciutat sencera va semblar bategar a l’uníson, amb una barreja de ràbia continguda, esperança compartida i una determinació que traspassava fronteres.

Des de la Plaça Imperial Tàrraco fins a l’Estàtua dels despullats milers de veus es van unir sota un cel encara càlid de tardor. S’hi sentien moltes llengües: el català, l’àrab, el castellà i altres més, que demostra la Tarragona plural i viva en la qual vivim, una societat profundament conscient que la defensa dels drets humans no entén de passaports ni de nacionalitats.

Jo hi vaig ser. Com he estat en tantes altres mobilitzacions al llarg d’aquests anys. Des d’aquelles primeres concentracions petites, tímides, impulsades principalment per la comunitat palestina de Tarragona i Reus, que no ha deixat d’alçar la veu ni un sol dia, fins a aquesta manifestació multitudinària que, sens dubte, marca un abans i un després. He estat testimoni de com el nombre de manifestants ha anat creixent de manera imparable. Cada cop més gent que, cansada de veure dia rere dia les imatges d’un genocidi retransmès en directe, decideix aixecar-se del sofà, deixar la comoditat de la indiferència i cridar «Prou!»

Perquè això era el que s’hi sentia: un «prou» atronador, sincer, profund. Un «prou» que no només apuntava a Israel i al seu govern, sinó també a la passivitat internacional, als silencis còmplices, a la hipocresia d’aquells que prediquen drets humans mentre miren cap a una altra banda

No podem restar al marge quan moren infants dia sí i dia també. No podem mirar cap a una altra banda mentre els noticiaris ens mostren cossos petits embolicats amb llençols, mentre hospitals sense llum intenten reanimar criatures que no han tingut ni temps d’aprendre a caminar. Cada vida civil perduda és un crit que ens interpel·la, una ferida que travessa fronteres i ens obliga a preguntar-nos qui som com a societat. Si no reaccionem davant d’això, si permetem que la mort dels innocents es converteixi en rutina, aleshores haurem perdut la nostra humanitat.

Les pancartes eren moltes, però els missatges coincidien: ‘Free Palestine’, ‘Gaza no estàs sola’, ‘Boicot a Israel’ i ‘No és una guerra, és un genocidi’. També s’hi van escoltar càntics i consignes en suport a la flotilla solidària que, sortint des d’una sempre oberta i generosa ciutat de Barcelona, s’ha atrevit a travessar la nostra mar, la mar Mediterrània per portar aliments i intentar trencar el bloqueig que Israel imposa des de fa anys al poble palestí.

Entre els manifestants s’hi podia reconèixer gent de tots els àmbits. Aquesta transversalitat és, potser, el signe més esperançador d’aquests temps difícils. Perquè demostra que la causa palestina no és una causa “dels altres”, sinó una causa de tots.

Per això, aquest article, aquest crit, no és només una crònica d’una manifestació. És una crida. Una crida a no rendir-se, a no callar, a continuar exigint. A reclamar als nostres governs que actuïn d’una vegada. Perquè no només és pot condemnar de paraula. És absolutament necessari que el Govern d’Espanya trenqui relacions diplomàtiques i comercials amb l’actual govern d’Israel, que exerceixi pressió a Europa per posar fi a la impunitat. El que està passant és una barbàrie, i la nostra responsabilitat —com a ciutadans i com a éssers humans— és no permetre un altre genocidi.

Tant de bo que aquest clam no s’apagui. Tant de bo que, com l’eco d’un tambor llunyà, continuï ressonant en les consciències d’aquells que tenen el poder de canviar les coses. I tant de bo que algun dia puguem mirar enrere i dir que, quan l’horror es va fer insuportable, Tarragona va ser al costat correcte de la història.

Perquè callar davant la injustícia és trair-se a un mateix. I perquè, mentre hi hagi una sola persona disposada a alçar la veu per Palestina, l’esperança continuarà viva.