Abusos a les propietats compartides: un copropietari no pot excloure els altres de l’ús

Compartir és tendència. En un món pressionat per increments exponencials en els preus i per la necessitat de reduir la petjada ecològica, que l’ús de determinats béns pugui ser compartit i racionalitzat per diversos propietaris és una bona iniciativa. A condició que els copropietaris s’entenguin, sobre una base contractual i una bona predisposició. Es comparteixen habitatges, vehicles, vaixells... i les solucions digitals ens aniran posant al davant més i més oportunitats que les noves generacions aniran integrant, relativitzant l’anacrònic sentit de la propietat, molt arrelat a les comunitats mediterrànies. Una mentalitat que, de vegades, és molt irracional, perquè no té massa sentit ser propietari únic de quelcom que utilitzes poc.

En aquest context, però, existeix un àmbit en què les propietats compartides presenten situacions injustes, d’abusos, que poden ser denunciables. Em refereixo a les derivades d’una herència, d’una banda, o d’un conveni de divorci, de l’altra.

En el primer cas, un pare pot llegar als seus fills una propietat immobiliària de la que els hereus tindran una part proporcional. Si un d’ells no se sent còmode amb aquesta copropietat i vol desfer-se’n hi té dret, tot i que estigui en minoria davant dels seus germans. Hi ha diversos camins per arribar a la venda de la seva part, perquè la llei contempla que ningú està obligat a romandre en una copropietat. El més natural, és que la resta dels germans li comprin la seva part segons una taxació oficial. Però quan no hi ha aquesta voluntat, es poden invocar fórmules judicials que són complexes i representen riscos de pèrdua de valor, però que resolen el problema, ni que sigui a la baixa.

El segon cas, el dels convenis de divorci, és molt habitual i aquí les situacions són molt susceptibles d’abusos i d’enquistaments. És freqüent que un dels dos cònjuges es quedi amb l’ús de l’habitatge familiar perquè té la custòdia dels fills menors. Tots dos segueixen sent propietaris i tots dos segueixen pagant, en cas que hi hagi préstec hipotecari. Però només un la pot gaudir amb l’argument que l’immoble és la casa niu. Aquest ús exclusiu de la que fou llar familiar per part d’un progenitor és un greu perjudici per a l’altre. Cal combatre judicialment perquè aquesta exclusivitat sigui per un curt període de temps o perquè sigui dissolt el condomini mitjançant la venda a tercers o amb la compra de la part de l’altre segons valor pericial.

En definitiva, les situacions de copropietat no desitjades són solucionables. A les bones o a les males. I sempre la millor opció serà la primera. Una taxació objectiva i una bona predisposició al diàleg aportarà sortides més satisfactòries per a les parts i previndrà enquistaments i riscos de devaluació de l’actiu per les fluctuacions del mercat immobiliari, que poden fer que allò que avui no ens sembla suficient al cap d’uns anys sigui un preu de somni, com ja hem vist diversos cops en la història recent del nostre país. La celeritat és clau perquè aquestes operacions acabin bé.