El Retaule de Santa Tecla

Les festes de Santa Tecla ressonen en totes les tarragonines i tots els tarragonins. Atrauen gent de tot arreu i la ciutat s’endinsa, ni més ni menys, en tretze dies de festa! Però sovint deixem enrere el seu origen. La Festa Major de Tarragona va néixer el 1321 i és una de les tradicions populars més antigues, però alhora riques i vives de tot l’Estat. Per sort, el Retaule de Santa Tecla és una bona manera de fer memòria.

Aquesta representació es basa en les imatges del retaule de la catedral de Tarragona, esculpides per l’escultor Pere Joan (s. XV), que narren la vida, el martiri i la glorificació de la Santa. L’Esbart Santa Tecla l’ha transformat en una representació escenogràfica a mig camí entre les moixigangues de la Catalunya Nova i la dansa contemporània. La seva execució marca l’inici de les festes més tradicionals de la nostra ciutat i ens recorda els seus orígens.

Com a alumna de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, he tingut l’oportunitat d’assistir al diàleg que es va organitzar al mateix centre, al voltant del Retaule de Santa Tecla, amb la intervenció Enric Garcia Jardí (periodista), Rosa Llorach (presidenta de l’Esbart Santa Tecla), Lluís Calduch (director artístic) i Judit Guasch (dansaire). Posteriorment, altres alumnes, una professora i jo vam ser convidats a l’assaig general i a la representació, acompanyats i guiats per Lluís Calduch.

Per a mi, aquesta va ser l’oportunitat perfecta de veure el Retaule de Santa Tecla per primer cop i vaig gaudir summament de l’experiència. Per començar, és molt emotiu, ja que és la unió de la música en directe, la il·luminació i l’espai (es duu a terme a la catedral!). A això, hi hem d’afegir també la coordinació dels dansaires amb la música i les impressionants estructures humanes que munten a sobre l’escenari.

A més a més, hi ha un factor sentimental: les persones que organitzen i realitzen aquesta representació són membres de l’Esbart Santa Tecla que ho fan per amor a la cultura i a la ciutat. Durant l’assaig general, vam poder observar somriures i cares d’espant, comentaris graciosos i petites correccions. Era evident que l’esforç era l’esquelet del Retaule. Però tan aviat com el públic entra a la catedral i comença l’espectacle, esdevenen figures històriques i divines.

Crec que anar a veure el Retaule de Santa Tecla hauria de ser la norma, més que no pas l’excepció. És una fusió de les nostres arrels, ja que tant la història com els mitjans provenen de la cultura popular. També pot servir-nos com a moment de reflexió i calma, perquè en el seu silenci trobem un respir entre tot el guirigall de les festes. En conclusió: és una experiència d’allò més recomanable.