Parador Nacional? Casa Montoliu, Mas de Sorder, la Savinosa?

La Casa Montoliu va ser residència de la família Montoliu des de mitjan segle XVIII. Hi va viure l’escriptor Manuel de Montoliu i de Togores. L’estança anomenada amb més nostàlgia en les memòries del senyor Montoliu és ‘el cuarto de la chimenea’, on es feien tertúlies de caràcter intel·lectual i que en l’actualitat s’utilitza per a les classes col·lectives d’instruments i de solfeig. L’any 1880, data en la qual la família Montoliu va abandonar Tarragona per anar a viure a Barcelona, l’edifici va esdevenir la seu de diferents entitats polítiques i socials: centre carlista, escola, habitatges de lloguer i celler als baixos, que es fa servir actualment com a biblioteca.

És una de les cases senyorials més interessants de la ciutat, amb una suma d’elements gòtics tardans i neoclàssics, amb alguns detalls renaixentistes. Està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Casa senyorívola, datada els segles XVI-XVII, amb planta baixa i dues més d’alçada. Façana posterior al carrer dels Ferrers. Els finestrals medievals estan tapats. Al primer pis hi ha cinc balcons amb reixes simples. Una de les reformes més significatives és l’ampli pati interior de l’entrada, d’influència toscana, que dona una gran lluminositat i espaiositat a tota la planta baixa. El saló principal que hi ha a la segona planta, al qual s’accedeix per una escalinata ampla, sortosament restaurat i amb pintures murals recuperades, constitueix avui la Sala Noble del Conservatori, on se celebren durant el curs les audicions musicals.

Adquirida per la Diputació a finals dels anys seixanta, està situada al carrer dels Cavallers, a la Part Alta de la ciutat i és un dels més bells edificis de la Tarragona antiga, gaudeix d’una situació privilegiada, ja que des de la balconada de la façana posterior es domina una panoràmica que abraça la part moderna de la ciutat fins a la zona portuària; i des de la façana anterior es pot veure la Catedral i el nucli antic amb tota la seva esplendor i noblesa arquitectòniques.

Actualment, és la seu de l’Escola i Conservatori de Música, però ja fa uns mesos, finals del 2024, que Noemí Llauradó, presidenta de l’ens provincial, ha manifestat que pot traslladar-se a la Tabacalera. El 30 de geners de 2025 es comença a resoldre aquesta possibilitat que una peça clau cultural tarraconense com és el Conservatori ocupi una de les naus laterals, que toca al carrer Manuel de Falla. Llavors aquesta operació obre un nou interrogant: què passarà amb la Casa Montoliu?

Ara sembla que l’Ajuntament contempla com una opció la Casa Montoliu perquè hi pugui anar el Parador Nacional, que l’ajuntament presidit per Rubén Viñuales està reclamant a l’Estat. La Diputació ha fet els estudis previs per veure la possibilitat d’aquesta nova ubicació, que han sigut positius. Se sap que no hi ha un calendari per portar a terme aquest moviment, ja que l’antiga fàbrica de tabacs necessita unes obres d’adequació que li corresponen fer prèviament a l’Ajuntament, que ja treballa en els projectes. També se sap que la ‘Dipu’ posava com condició que l’Estat desencallés el projecte de la biblioteca provincial, que anés a l’antiga fàbrica de tabacs, fet que la setmana passat va veure la llum amb Ernest Urtasun, ministre de Cultura. Malgrat tot des de la Diputació s’insisteix que la ciutat aposti per Ca l’Ardiaca.

Des d’aquestes línies jo vull promoure dos emplaçaments nous pel somiat Parador Nacional, Mas de Sorder i la Savinosa. D’ambdues construccions ja he escrit bastants articles al ‘Diari Més. El diari del Camp de Tarragona’ Ara no em repetiré. Del mas modernista, projectat per l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà, que és qui té més edificis d’aquest estil arquitectònic, tan prolífic a Catalunya, finals del s. XIX i primer terç del s. XX, vull recordar ara fa ja uns vint anys, que va estar a punt de ser adquirit per un empresari hoteler alemany i fer una rehabilitació integral per convertir-lo en un hotel de cinc estels, amb un heliport i una construcció nova hotelera al costat. El projecte se’n va anar a orris, per no arribar a cap acord amb la propietat i temes incompatibles amb les normes urbanístiques del territori en aquella època. Però ara crec que seria un tema prou diferent urbanísticament parlant. El govern municipal d’Esquerra Republicana, 2019-2023, va impedir la construcció d’habitatges entorn del golf, quan legalment els promotors ja disposaven de la llicència municipal i havien disposat inclòs de pagues i senyals per adquirir habitatges, fet que li pot costar una indemnització milionària al municipi. Veurem com s’acaba tot plegat. Si s’estiguessin construint ja habitatges, potser el manteniment,/la rehabilitació del Mas de Sorder seria un altre i des del Consell municipal del Modernisme hi ha més d’una veu que lluitem perquè no arribi el dia que sigui declarat ruïnós. Fer un Parador potser seria una solució. Encara som a temps de salvar una cúpula trencadissa, una espectacular sala de ball circular amb esgrafiats als paraments verticals, entre altres meravelles modernistes?

No sé que està passant amb La Savinosa? Recordo, en primer lloc, que aquest conjunt arquitectònic va ser projectat per Francesc Monravà Soler (1926-1929/1945), amb una simetria acurada amb una planta amb forma de papallona i amb materials força senzills. Sent president de la Diputació el montblanquí Josep Gomis (1980-1988) va haver-hi un concurs d’idees per tal d’utilitzar aquests edificis situats en un lloc tan icònic com és la platja de la Savinosa. No va haver-hi guanyador, però els projectes presentats van formar part d’una exposició al Museu d’Art Modern, propietat de la ‘Dipu’. Han passat altres presidents Joan Maria Pujals (1988-1992), Josep Marinés (1993-2003), Joan Aregio (2003-2207), Josep Poblet (2007-2019) i ara, des del 2019, tenim a la reusenca Noemí Llauradó, que també va convocar un concurs, al qual es van presentar vint-i-cinc gabinets d’arquitectura. Amb cinc finalistes i un despatx de quatre arquitectes va resultar el guanyador, format per dos arquitectes de Barcelona, un de Cambrils i el quart gironí. Semblava que ja teníem la solució perquè pot haver-hi diferents equipaments culturals, comercials, institucionals, sanitaris, socials..., per tant, podia haver-hi diferents operadors per invertir. Prohibit fer habitatges. Han passat gairebé quaranta anys i ‘res de res’. No ho entenc: viure per creure. La meva àvia (Pilar Cuchillo Ferrer, 25//71897 – 8/11/1987) em deia, amics tarragonins, que si L. S. estigués a Reus quelcom nou ja hi hauria construït. Presidenta Llauradó, a què hem d’esperar tots els ciutadans?