En memòria del General Moragues
Ja fa uns anys que, cada 10 de setembre, a Reus, m’uneixo a l’homenatge al General Moragues. I en fer-ho, no puc evitar que se’m remoguin les entranyes en recordar la seva vida i el seu sacrifici. Ell és, per molts, un símbol viu de la dignitat d’un poble que mai no s’ha resignat davant la imposició i la injustícia.
Va néixer a Sant Hilari Sacalm, en una família benestant de pagesos, i podria haver escollit una vida tranquil·la, dedicada al camp i a la família. Però des de ben jove va entendre que hi havia causes que transcendien la comoditat personal: la defensa de la terra, la llibertat i la dignitat del seu poble. Per això, ja en temps de la Guerra dels Nou Anys, es va alinear contra les invasions franceses, forjant un sentiment antifrancès que més endavant s’entrellaçaria amb la seva oposició als Borbons.
El seu compromís no fou fruit de la improvisació. Fou un dels signants del Pacte dels Vigatans, aquell gest tan carregat de futur en què uns homes van decidir alçar-se contra l’absolutisme i apostar per l’arxiduc Carles d’Àustria. Amb la seva companyia de miquelets, Moragues va demostrar ser un cabdill respectat, capaç de plantar cara a un enemic molt superior en nombre i recursos. El combat del Congost i les seves accions a l’interior de Catalunya el van convertir en una figura clau, fins al punt de ser nomenat general de batalla i governador de Castellciutat.
Però la història, cruel i sovint injusta, va jugar en contra seva. Després d’Almansa, després d’Utrecht, després de la retirada dels aliats, els catalans quedaren sols. I tot i així, Moragues va persistir. Quan molts s’haurien rendit, ell encara buscava la manera de resistir, de defensar el Pallars, de mantenir viva l’esperança. Potser per això no el trobem a l’11 de setembre de 1714 dins Barcelona, però sí al costat dels qui, des de Cardona, desafiaven encara el poder borbònic.
El seu final, brutal i infame, ens parla més que mil llibres d’història. Arrossegat per un cavall pels carrers de Barcelona, torturat, executat, decapitat i amb el seu cap exposat durant dotze anys al Portal de Mar. No hi ha imatge més poderosa del que significa voler doblegar un poble a través de l’escarni i la por. I no hi ha testimoni més clar que, malgrat la intenció dels botiflers i dels Borbons, tenir aquell cap a la gàbia que es va convertir en un símbol etern de resistència.
Quan penso en el General Moragues, no penso només en el soldat, en l’estrateg, en el líder. Penso en l’home que, sabent el risc que corria, no va deixar de lluitar. Penso en la seva vídua, suplicant inútilment que retiressin aquell cap exposat. Penso en la llavor de dignitat que va deixar i que nosaltres, tres-cents deu anys després, encara honorem.
Cada 10 de setembre, a Reus, quan el seu nom ressona en el carrer homònim i els miquelets fan honors davant la placa commemorativa, sabem que mentre tinguem present el General Moragues, mai no podran dir que han vençut del tot.
I vull acabar amb un agraïment sincer a Òmnium Baix Camp i d’altres entitats, que any rere any organitzen aquest acte d’homenatge a la ciutat, mantenint viva la flama de la memòria i la dignitat del nostre poble.