Màrqueting i política

Com concepte, el màrqueting, el que fa és fer arribar uns valors compartits a un grup social, en funció d’un interès concret, per tant, fins aquí la barreja amb la política s’ha de veure en positiu, si entenem que els actors públics de torn, el que volen és el millor pels seus i pels que representen, en un exercici de responsabilitat democràtica compartida.

No estic, en cap cas, en contra de determinades «campanyes», que el que volen és difondre una manera de fer, que el que pretenen és sumar voluntats per fer-ho entenedor i possible per tots els electors, ja sigui d’ordre informatiu, didàctic, d’ajuda o de propostes transversals a les quals majoritàriament la gran majoria de la nostra societat «s’apunta». Una altra cosa és buscar avantatges al cost que faci falta, per trobar beneplàcits cap a formes de fer de caràcter més ideològic que de gestió.

És cert que, tot això, es desenvolupa en un procés per conquerir les necessitats de la ciutadania, des d’una visió objectiva, ara bé, la temptació per fixar «relats de caràcter polític» és una temptació que s’hauria de saber deixar de costat.

En el nostre model vigent, on existeixen estructures de poder, amb suports diversos, es fa difícil conquerir posicionaments de síntesi, si a més, no oblidem que aquests acords, es basen, fonamentalment, en la pura obtenció i manteniment del govern, al preu que calgui, i amb les renúncies que facin falta.

Repetidament, podem veure com la renúncia dels socis de govern o els que li donen suport, pot comportar, fins i tot, deixar de costat principis fonamentals de la seva ideologia, la qual cosa en col·loca, a tots, en un espai de creences, on tot és relatiu i tot es justifica, al preu que faci falta, si es garanteix la continuïtat en la parcel·la de poder que s’ha conquerit o en el compliment d’exigències, a vegades impensables.

En conseqüència, aquesta manera de fer, legítima i democràtica, el que també ens porta, és un pes crític cap al nostre model democràtic, on determinats principis no poden ser moneda de negociacions, i el que suposa és «alimentar» opcions extremes que s’ofereixen com a alternativa de manera de fer, amb el que això comporta de perill.

No seré jo el que defensi el bipartidisme, al que també s’ha de criticar en la seva manca d’ètica en moltes ocasions, però el que és evident és que seria necessari un esforç compartit per saber on estan les «fronteres» del que és o no possible travessar i, en tot cas, garantir-nos, de la manera que faci falta; no sé si aquestes garanties són les de les declaracions, en tot cas superades repetidament per l’interès puntual, però em sembla vital trobar «credibilitats» impossibles de trair, si realment volem retornar a un consens mínim, on la discussió política no es limita al «tu més» o a la trencadissa nuclear, sense límits.

Tornant al tema de la publicitat i el màrqueting, no crec que ens puguem permetre campanyes, per part de govern i oposició, que el que vulguin és la ruïna d’uns respecte a la d’altres, ja que no oblidem que, darrere la direcció política, existeixen militants, però sobretot, votants que han de decidir en funció de programes que no poden sustentar-se en base a campanyes, més o menys exitoses.

Ja sé, a més, que la informació, avui és polièdrica i atomitzada, amb múltiples canals, que fan arribar el seu missatge, a una ciutadania descreguda i, segurament, farta de falses expectatives, però en tot cas, preocupada per un «mercat d’interessos globals», on determinades decisions ens poden col·locar en un marc de precarietat, que ni poden sospitar. Esperem que quelcom faci més que uns i altres, per reconduir un marc democràtic, amb massa temptacions de limitacions de llibertat en portes, per part de tots els actors implicats.