Competències, propaganda i erosió de la democràcia a Espanya

Els incendis que han tingut lloc a Castella i Lleó, Extremadura i Galícia així com la DANA a València mostren que la gestió d’emergències a Espanya necessita canvis. La Constitució va repartir competències entre l’Estat i les comunitats autònomes per acostar l’acció als territoris. Aquesta descentralització exigeix coordinació i responsabilitat. I per desgràcia està passant tot el contrari. Els governs autonòmics s’amaguen darrera la distribució de competències per assenyalar l’altre i esquivar la seva pròpia gestió.

El Partit Popular té antecedents clars a l’hora d’emprar aquesta estratègia. En el Prestige va minimitzar l’impacte de l’abocament de fuel. A la guerra de l’Iraq va defensar l’existència d’armes que mai es van trobar. Després de l’11M va intentar imposar un relat contrari a les proves. A la pandèmia, el govern de Madrid va defensar un model basat en l’obertura mentre la sanitat pública patia manca de recursos i Madrid va ser una de les regions d’Europa amb més incidència i més morts. A la gran nevada de Madrid es va culpar els ciutadans per sortir al carrer i en el famós cas de l’Èbola, quan una infermera va ser contagiada, la culpa va recaure sobre ella. En cada cas els governs d’aquest partit van prioritzar el relat sobre la gestió.

Amb els incendis i les DANAs repeteix aquesta lògica. Si governa una comunitat, exigeix ajuda estatal a posteriori i es redueix l’atenció a les retallades en prevenció. Si actua el Govern central, se l’acusa d’envair competències. L’atenció política es concentra en la disputa i no en reforçar la capacitat de resposta. Nosaltres, com a ciutadans, quedem atrapats en un debat de culpables en lloc de veure solucions, cosa que reforça aquells que defensen l’antipolítica.

Vox afegeix un patró diferent. Nega la relació entre canvi climàtic i catàstrofes. Defensa retallades en plans mediambientals i qüestiona les evidències científiques. Quan passa el desastre, es presenta com a defensor dels afectats i encoratja la indignació. És un discurs que simplifica els problemes i busca rèdit polític immediat de manera cínica donat que ells han estat darrera de la majoria de decisions que ens han portat a aquestes situacions.

La maquinària de fang i propaganda els funciona, perquè apel·la a emocions simples i evita dades incòmodes i es basa en mitges veritats o en mentides directament. Una part de l’electorat accepta aquests relats per tres raons. La primera és la polarització, que porta a donar suport al partit amb el qual ens identifiquem fins i tot quan algun dels seus gestors falla. La segona és la saturació informativa, sobretot a les xarxes socials (el 40% de la població s’informa per xarxes), que fa difícil diferenciar entre informació verificada i discurs partidista. La tercera és la manca de cultura de rendició de comptes, que redueix l’exigència de transparència.

Durant aquests incendis, brigadistes i bombers han assenyalat manca de mitjans mentre l’atenció política i el focus mediàtic estaven en els discursos públics. A València, després de la DANA, es va parlar més de la rapidesa de la resposta de l’Estat que de la inversió prèvia en prevenció hidràulica. Aquests exemples mostren com la política es concentra en el relat i no en l’origen del problema.

Per corregir aquest cicle cal reforçar la rendició de comptes com a part quotidiana de la nostra relació amb la política. La ciutadania ha d’exigir informes clars sobre prevenció, inversió en protecció civil i resultats de les polítiques. També cal una estratègia educativa des de les escoles que fomenti el pensament crític davant la propaganda. Les xarxes socials i els discursos simplistes estan penetrant en una generació que evita el pensament crític i se sent còmoda en pensaments radicals i emocionals. I és clau que els mitjans de comunicació treballin amb independència i dades contrastades, no com a altaveus de partits. La democràcia s’afebleix quan la irresponsabilitat es normalitza. Si els partits que gestionen emergències busquen relats exculpatoris abans que solucions, i si una part dels votants accepta aquest enfocament, la política deixa de ser un espai de servei públic i es converteix en un concurs de propaganda enfangada. El resultat no són només muntanyes cremades o carrers inundats. És la pèrdua de confiança en les institucions que ens haurien de protegir i l’entrada de ideologies molt perilloses amb força a les institucions.