Guerra al foc

La sentència: «Si vis pacem para bellum», aplicada a la guerra al foc dels incendis forestals de l’estiu es tradueix amb la ben similar: els focs de l’estiu s’apaguen a l’hivern. Allò de què més val preveure que lamentar-se després..

L’espectacle dels tremends focs de la part oest de l’estat s’ha vist il·luminat, però, per la impresentable actuació de les autoritats de les Comunitats Autònomes afectades, totes elles governades pel Partit Popular, de cercar responsabilitats fora del seu àmbit. Repeteixen això de quan les inundacions a València de fa uns mesos. Els rerefons indiquen que els barons del Partit Popular i, també, una bona part dels seus militants i possiblement alguns votants, encara no es creuen això de l’estat de les autonomies. La Constitució espanyola, plena d’irregularitats i pobreses interpretatives no els hi serveix i, fills d’un estat totalitari franquista, encara pensen que l’estat s’ha de fer càrrec de tot. Nostàlgies i enyorances.

Com són els crits demanant l’ajuda de l’exèrcit. Tampoc han entès que l’exercit actual, constitucional i en gran part, europeu, ja té una feina. Ja no és l’exèrcit xusquero i suorós de no fer res, que tant li agradava al general colpista Franco. Cal tenir present que, ben mirat, per el que els exèrcits estan millor preparats, que compten amb l’utillatge, vehicles i altre equipament específic, és per matar gent i destrossar coses. I que el seu dia a dia està dedicat a mantenir i millorar aquestes capacitats amb eficàcia.

L’any 2017, quan l’evolució dels esdeveniments a Catalunya portaren a una situació de desgrat del gobierno del estado, el Partit Popular ja va intentar involucrar a les forces armades en la repressió o control dels catalans. Sense éxit, però, per oblidar que l’exèrcit espanyol és un exèrcit europeu, amb oficialitat formada a Brusel·les i Ramstein que sap que, per a actuar sobre ciutadans europeus, cal alguna mena de permís de la NATO. Els temuts tancs entrant per la Diagonal no van aparèixer. El que van portar van ser policies nacionals i guàrdies civils, els piolins, poc afortunats en trobar urnes i paperetes, escassos de comandaments intermedis, i sota el d’un tinent coronel, reconegut feixista, que devia ser l’únic que es va prestar a donar el servei. Amb una funció de controlar aldarulls o actes violents, quan a les primeres hores de l’1 d’octubre es van dedicar a apallissar ciutadans pacífics i innocents, van veure les seves ordres revertides des d’instàncies europees.

Cert que la Unitat Militar d’Emergències, a la que tothom aprecia i agraeix els seus esforços, dedicació i, sovint, heroisme, pot fer unes funcions diverses d’ajuda, però encara no veig quin és l’ús “militar”. Si les emergències són per causes naturals, civils, el normal és que sigui la defensa civil la que estigui en condicions d’afrontar-les. Si calen metges, doncs metges. Si cal maquinària de construcció, doncs aquesta. Si calen bombers, qui millor que els bombers. Es tracta de què hi hagi suficients, ben formats i amb abundància de recursos. Si s’ha de triar entre poliesportius i casernes o camions de bombers, els responsables, siguin comunitats autònomes o municipis, doncs que s’apliquin i facin la seva feina.

La meva filla, que en sap un pou de paleobotànica, creu que en cent anys s’haurà cremat tot. És una evolució natural que el pi blanc, de fet una espècie paràsita i, per cert, d’escàs rendiment com a fustam, acabi essent substituït per alzines i altres espècies més resistents al foc dels incendis. Seran els cent anys que queden per a reordenar el territori i la forestació, cosa que els pagesos i els terratinents de boscos no faran si no se’ls ajuda i, amb això, ens ajudem els uns als altres. No podem mantenir un paisatge bonic i verd per a que els pixapins en gaudeixin i fem de caçar bolets una afició lucrativa, sense que els que viuen fora de les ciutats siguin compensats per uns esforços fora del seu abast natural. Altrament, la guerra al foc està perduda.