Defensar els castells: a plaça i arreu!

Formar part d’una ciutat amb tanta història és un orgull, però també una gran responsabilitat, i Tarragona és història en essència pura. Avui no parlaré del patrimoni romà ni del medieval o el modern, sinó del patrimoni immaterial, aquell més sensible que depèn només de la continuïtat de qui el perpetua. Avui vull parlar de castells.

Tot i que hi ha documentació que assegura que a finals del segle XVIII a Tarragona ja es feien castells, és concretament el 1841 que tenim constància de la primera actuació documentada per Santa Tecla. La història castellera a Tarragona és apassionant, així com la seva relació amb els Xiquets de Valls, per exemple, o una data que cal emmarcar, el primer concurs de castells a la ciutat el 1932. 

El món casteller ha reflectit també la vida del país: guerres carlines, pandèmies, guerra civil, l’entrada de les dones a les colles a finals del XX fruit de les lluites feministes, i sobretot la recuperació de l’espai públic en acabar la dictadura, quan la cultura popular catalana va tornar amb força i els castells foren una de les principals expressions.

Encara que no formis part activa de cap colla de la ciutat, hi tens familiars i amics, vas a veure’ls i és així com formen part del nostre paisatge emocional. Cap festivitat sense els seus castells, torres i pilars, com dèiem antigament. 

Aquest patrimoni el perpetua qui té camisa, qui assaja, qui els viu, qui els aplaudeix a plaça, qui els retransmet amb passió, però paral·lelament hi ha d’haver una administració que els faci costat, promocioni i defensi. I malauradament, amb l’actual govern, això no està passant.

El 10 d’abril es va celebrar l’acte d’inici de la temporada castellera, coincidint amb el 15è aniversari de la declaració com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, el govern de Tarragona, absent. El 7 de juny es fa la presentació de la nova temporada de Castells a RAC1 a Nulles, el govern de Tarragona, absent. El 18 d’agost s’inaugura l’exposició Som patrimoni. Som castells a l’Espai Turisme de Tarragona, i tot sent a casa, el govern tampoc hi assisteix.

En altres llocs on els castells són un símbol cultural, els dirigents tenen clar que han de ser-hi quan toca representar la seva localitat, és el cas de Valls, Vilafranca o Terrassa. El mateix concurs és l’espectacle casteller més gran del món, cal defensar-lo amb ungles, cal tenir clar on som i qui som. 

A Tarragona tenim quatre colles que ens regalen diades memorables, que són orgull local i sana rivalitat que ens esperona a ser millors. Si no entenem la importància del món casteller que a casa nostra mou milers de persones, no hem entès res.

Potser és que durant anys el món casteller es va posicionar molt en defensa dels drets i la cultura catalana i això no va agradar a tothom. Cal recordar que en 2018, l’actual alcalde de la ciutat en aquell moment encara a Ciutadans, expressava que «el Concurs de Castells ha perdut gran part de la seva essència». Viñuales considerava que els castells «quan es polititzen perden una part essencial de la seva identitat».

No sé si els pensaments poden canviar tant, però les castelleres i els castellers som lliures de pensar i actuar com vulguem. El que ningú pot obviar és que els castells són patrimoni immaterial de la humanitat perquè perpetuen una pràctica cultural única heretada amb orgull i responsabilitat. La mateixa que cal exigir als qui els toca defensar-los, no a plaça, sinó en tots els àmbits.