No ha canviat el món, però ha canviat el meu

Hi ha persones que mai sortiran a les notícies, però són notícia cada dia per algú. Els meus pares no tenen seguidors ni premis, però tenen la meva vida entre les seves mans des del primer batec. No han escrit cap llibre, però han escrit totes les pàgines de qui soc.

No han canviat el món. Han canviat el meu. Amb la seva manera de ser. Amb presències absolutes i absències que mai van pesar. Amb silencis que abracen i gestos que no pretenen res, però ho són tot. El seu amor no crida, però ressona per sempre.

Mai van voler ser protagonistes, però han estat els fonaments. Els que ho han sostingut tot quan tot trontollava. Els que no s’han queixat quan jo he caigut, sinó que m’han esperat. La veritable fortalesa és estar quan ningú mira.

Ara que estic postrat gairebé tot el dia, que el meu cos ha decidit viure a contracorrent, entenc encara més el que no sempre vaig saber veure. Dies de silenci físic, però de gratitud immensa. El temps converteix els gestos senzills en miracles irrepetibles.

No vull esperar a perdre per començar a valorar. Hi ha qui fa discursos quan els pares ja no hi són. Jo no vull afegir-hi un més. Jo vull dir-ho mentre hi són. Perquè estimar quan ja no hi són, és estimar només la memòria.

Els miro i veig la seva humanitat. Els seus límits. Els seus errors. Però també la seva manera d’estimar sense manuals, de cuidar sense condicions, de sostenir un món que ni sabien com funcionava. Van estimar com sabien. I això és infinitament suficient.

No vull dir «ho hauria d’haver dit». Ho vull dir ara. Ara que encara puc. Ara que encara responen a una abraçada. Que encara em pregunten com estic, encara que no puguin fer-hi res. El que em queda d’ells no són objectes, sinó arrels.

Aquest text no és un homenatge. És una declaració. De vida. De consciència. De gratitud. El temps és un lladre silenciós, i jo no penso deixar-li el regal de les paraules que encara puc pronunciar.

Els herois més grans són els que no saben que ho són. Gràcies per tot el que no vau dir, però vau demostrar. Per no haver buscat llums, però haver-me il·luminat. Per no haver estat un mite, sinó llar.

Ells no han canviat el món, però m’han donat el meu. I aquest és el seu llegat: invisible, immens, inqüestionable. El món potser mai els coneixerà. Però jo soc la prova que han existit. I aquest és el monument més etern que tindran: la meva vida.

No han canviat el món, però han canviat el meu. I això, al final, és l’única revolució que importa.