Cuadernos Santillana per a la diputada Núñez

Hi havia un temps, no tan llunyà, en què, amb l’arribada de l’estiu, la televisió ens bombardejava per a què compréssim els Cuadernos Santillana per als nostres fills i filles. Aquells quadernets màgics prometien miracles: en poques setmanes, els nens podien repassar matemàtiques, llengua i coneixements generals per començar el nou curs amb garanties. 

Una mica de constància, uns quants problemes resolts i, pum, superaves el curs com si res. Doncs bé, sembla que alguns polítics hauran de passar aquest estiu repassant les lliçons. Potser en això està ara la senyora Noèlia Núñez, exdiputada del PP a Madrid i actual regidora del PP a l’Ajuntament de Fuenlabrada, convertida en protagonista d’un dels espectacles més pintorescs del panorama polític recent.

La història és de manual. Núñez, jove estrella emergent del Partit Popular, havia aconseguit quota mediàtica i càrrecs orgànics importants, com la vicesecretaria nacional de Mobilització i Reto Digital. Tot molt 2.0, molt fresc, molt nova política. El problema és que el seu CV era més creatiu que una novel·la de ciència-ficció: estudis universitaris incomplets presentats com acabats, titulacions que brillaven per la seva absència... Quan la bola va començar a créixer i les proves van sortir a la llum, com vídeos on ella es mostrava orgullosa de la seva capacitat acadèmica animant a altres joves a seguir el seu camí, no li va quedar més remei que dimitir.

I aquí arriba la segona part: el relat èpic de la renúncia carregant contra el PSOE i Pedro Sánchez. Núñez ens volia fer creure que havia fet un acte heroic, un sacrifici digne d’una protagonista tràgica. «He dimitit, soc coherent, soc valenta». Valentia? No, això és tenir molta cara i voler carregar-te la cultura de l’esforç. Una burla per a milions d’estudiants d’arreu del país, que cada any, suen la gota freda per passar de curs acadèmic. Quina valentia hi ha en mentir sistemàticament?

Però, si això ja semblava una pantomima, va arribar el presidenciable Alberto Núñez Feijóo per posar-hi la cirereta. El líder del PP, en lloc de reconèixer l’error i marcar un camí clar contra la deshonestedat, va optar per la tàctica del i tu més. «Ni Noèlia és com ells ni jo soc com Sánchez», va declarar amb solemnitat. Feijóo es va equivocar, no només va relativitzar el cas, sinó que va presentar la dimissió com un exemple a seguir, quan en veritat l’exemple a seguir era no haver falsificat el teu currículum.

I que ningú pensi que això és un cas aïllat. En només deu dies, tres polítics han caigut pel mateix motiu. Núñez (PP), José María Ángel (PSOE) i Ignacio Higuero (Vox) han passat per la guillotina mediàtica. Però no són els primers ni seran els últims. El problema de fons és que ningú comprova res. Al Congrés no hi ha un sistema per verificar els títols. Tot es basa en la bona fe del declarant, i clar mentir al currículum és gratis.

Aquí és on els Cuadernos Santillana tornen a escena. Aquells llibres que repassaven les taules de multiplicar podrien haver ensenyat als nostres polítics que «mentir està malament», que «honestedat» no és una paraula decorativa i que “currículum” no vol dir «catàleg d’il·lusions». 

Potser necessitem versions adaptades: Matemàtiques polítiques: Si tens zero carreres i dius que en tens dues, quant et falta per ser sincer? Llengua i veritat: Subratlla la paraula correcta: «Dimiteixo perquè soc valenta / Dimiteixo perquè m’han enganxat». 

Coneixement del medi: Localitza en el mapa on comença l’ètica i on acaba el postureig. Seria un gran servei públic. A més, aquests exercicis d’estiu podrien prevenir futures catàstrofes polítiques.