Corruptes i corruptors

El que està enverinant la política de l’estat és la continuada revelació d’escàndols en la gestió que en la seva il·legalitat denoten una corrupció en les pràctiques. La corrupció en Biologia és una fenomen que acompanya la degradació d’éssers vivents cap a la mort. 

Els egiptòlegs ens ensenyaren els esforços de mantenir íntegres els cossos dels faraons i altres persones. Mòmies. Hi ha hagut una veneració pels cossos incorruptes de sants, atribuint a l’absència de degradació una qualitat de santitat. Relíquies.

La degradació de les pràctiques dels polítics, sensiblement a l’estat espanyol, però també a altres àmbits, no és matèria de mòmies o relíquies. Només és una mostra de la podridura d’un estat. Durant els anys de la dictadura era evident que TOT l’estat era corrupte. 

Les assignacions de recursos públics als amics, els privilegis de les persones i les institucions addictes al règim, les decisions sempre alienes a l’interès de la gent, els robatoris estatals organitzats,l’enriquiment d’estraperlistes i concessionaris eren realitats evidents i mantingudes. 

Els canvis de la tan esmentada transició ho foren per algunes estructures com el Congrés i les eleccions, però les institucions i organismes estatals centrals, l’estat corporatiu franquista, va sobreviure formen un monstre que devora els diners dels impostos i dedicat a la seva supervivència.

Així, els Consells generals, siguin del «Reino», de l’Advocacia, dels Col·legis professionals (Notaris, Registradors, Metges, Farmacèutics, Arquitectes, etc.), ell aparells centralitzadors com les Confederacions hidrogràfiques, els Ports de l’estat (a Madrid que no té mar), Aeroports (AENA), transports ferroviaris (RENFE i ADIF), Tribunals especials com el de «Cuentas» Audiència Nazional i el Consejo General del Poder Judicial, i el també qualificat de «Tribunal Sublim» Suprem, Federacions esportives, notòriament la del futbol, Instituts nacionals com el Cervantes, l’Elcano, d’Estadística, dedicats intensament a distorsionar la realitat, els cossos i forces de seguretat, totes les «Reales» institucions i acadèmies i una munió més, participen de l’ambient corrupte de l’estat. 

Com totes les estructures dependents del Gobierno de l’estat, ministeris, direccions generals, etc. Ah!, i la Casa Reial.Que els partits polítics colonitzin tots aquests racons de l’estat només és natural. Pot ser una frivolitat posar-ho to en el mateix sac, però sembla com si tots participen d’unes característiques comunes: la seva ubicació geogràfica, la seva comuna endogàmia, la notòria absència de persones procedents de Catalunya en els seus escalafons, la dependència directa o indirecta dels pressupostos generals de l’Estat … a un petit pas d’una prevalent catalanofòbia. Servidors públics, però que ho són bàsicament servidors de l’estat, no de la gent. 

Per la seva situació social, corruptibles, més els que ja són corruptes. L’altre factor necessari els conformen tots aquells interessats a beneficiar-se de l’estat. Totes aquelles persones, empreses, institucions que opten a vendre productes o serveis a l’estat en les condicions més favorables possibles. 

Tal podia ser un objectiu legítim excepte quan s’utilitza el recurs de subornar funcionaris, polítics en actiu i els seus partits o directius d’organismes, amb diners comptants i sonants o, també, promeses d’ocupació futures al sector privat en què es coneix com a «portes giratòries». 

Diners «blancs» que figuren en els pressupostos de les contractacions sotes les lleis de contractes de l’estat en forma de comissions facturables o diners «negres», bruts, ocultats en paradisos fiscals, a canvi de tractes de favor o utilització torta de lleis, ordenances o condicions.

L’epítom de la corrupció l’ha aconseguit el gobierno del Partit Popular de Rajoy ara fa uns anys, quan el seu ministre totpoderós d’Hisenda Montoro, cedint la redacció de les lleis i les condicions de recursos públics a assessories de la seva propietat, per a afavorir empreses privades en els seus negocis. No calen tractes de favor, construeixen el favor i l’integren en les lleis i regulacions abans de publicar-les.

Un estat que té el seu anterior cap a l’exili, per a evitar respondre del seu enriquiment il·legal, que faci maniobres remunerades per a afavorir clients, no és més que un cos corrupte, comdemnat a desfer-se en pols tot ell. Com amb les mòmies, no cal més que aixecar la tapa del sarcòfag.