Revolució Verda El Green Deal Europeu entre whisky i hipocresia

DDescarbonitzar la política no és un somni: és un repte de disseny institucional que no es resol després d’una partida de golf a Escòcia.

Els titulars celebraven la ‘pau comercial’, però les fotografies del còctel a Turnberry revelaven la veritat: el president dels EUA, míster Trump, amb un ‘single malt’ en una mà i el Green Deal europeu cremant-se a l’altra.

L’escena semblava extreta d’un thriller grotesc: Frau Von der Leyen i míster Trump donant-se les mans al luxós golf club de Turnberry després de negociar un acord comercial que hipoteca el futur climàtic d’Europa: «Això ens aproparà més... és una associació», va dir el president dels EUA.

Una «associació» que, en realitat, és un rescat comercial amb data de caducitat climàtica amb l’olor de whisky i combustió que ja ens ensuma a rendició.

On és la coherència amb el Green Deal?

Mentre la UE celebrava el Green Deal l’any 2019, aquest acord (encara no ratificat) del 2025 agafa la direcció oposada.

Vincula a Europa als combustibles fòssils americans (700.000 M€) fins més enllà del 2040, traient-li sentit al REPowerEU.

Per donar-vos una idea amb aquesta quantitat de diners es podrien construir fins a 10.000 turbines eòliques al Mediterrani.

Ignora el CBAM (Carbon Border Adjustment Mechanism) en sectors clau com l’acer, permeten als EUA exportar acer brut (dues vegades més contaminant) sense penalitzacions: entra sense càstig, mentre les siderúrgiques europees moren d’asfíxia reguladora.

Subvenciona la contaminació amb xips d’IA fets amb carbó: els 40.000 M€ en semiconductors són ‘bitcoins’ climàtics: valen menys que el CO₂ que generen (35% del mix energètic americà).

Del thriller passem al teatret de l’absurd, convertint les concessions i les exempcions estratègiques en un cavall de Troia.

L’aeronàutica i els químics sense condicions verdes, mentre Europa intenta imposar-les localment. Els productes agrícoles nord-americans amb un 78% més d’emissions que els europeus, i la pesca d’Alaska amb una petjada de carboni disparada pel transport transatlàntic.

Turnberry no pot ser la tomba del Green Deal Europeu, necessitem un hipotètic Manual d’Autodefensa Climàtica, abans que sigui massa tard.

Aquest no és només un acord comercial: és una hipoteca sobre la vida dels nostres fills i una traïció als que ja estan lluitant per canviar les regles del joc des de territori com l’Àrea Metropolitana de Tarragona.

De la lectura del document reproduït en la pàgina web de l’EU, podem dir que encara som a temps per introduir clàusules climàtiques, limitant, per exemple, a 4 o 5 anys els contractes de gas i/o petroli, i subordinar-los a revisions periòdiques amb reduccions anuals obligatòries.

Podríem introduir aranzels verds (Aranzels CO₂) i taxar les importacions segons emissions reals (dades de satèl·lit en temps real, no declaracions) que penalitzin els productes amb altes emissions des del 2027 (model a seguir per altres països no EU).

Això sí que seria trencador: taxar l’acer brut americà (almenys dues vegades més contaminant que el nostre) i un 20% més car que l’europeu, o el blat transatlàntic que ve embolicat en un 78% més de CO₂.

I fer-ho al més aviat possible, abans que els fòssils nord-americans enterrin les nostres ambicions de fer possible la Revolució Verda que va començar aquell desembre del 2019 amb la presentació del European Green Deal.

Per últim, vincular les inversions al nostre criteri, com exigir que el 30% dels 600.000 M€ promesos (30% rule) vagin destinats a economia circular, hidrogen verd i xarxes intel·ligents. Amb aquesta regla podríem proposar invertir aquest percentatge per als containers intel·ligents que sortirien de Tarragona amb el segell ‘In Circular Economy We Trust’.

Això no són somnis, és el manual de supervivència que ja s’aplica a Flandes i a Rin-Westfalia.

I mentre Brussel·les voldria regalar euros als fòssils ‘made in USA’, nosaltres els arrenquem amb alicates verdes, projecte a projecte.

Com conclusió irònica final registrem un element clau en aquesta primera lectura: l’acord (que no és encara ratificat pels estats membres de la UE) destina el triple del pressupost del Fons d’Innovació de la mateixa Unió Europea... a combustibles fòssils.

Hem començat amb un thriller grotesc, hem continuat amb un teatret de l’absurd i amb l’èpica del cavall de Troia, i si acabéssim amb un brindis al revés.

L’única revolució verda possible ara és desfer aquest acord abans que els danys siguin irreversibles.

Aquest acord és un paper mullat de whisky.

La veritat s’escriu als ports, als camps i als tallers on ja construïm l’últim capítol: el dels qui van dir «no» quan tothom creia que calia dir senzillament «sí».

I nosaltres? Brindem amb un bon cava descarbonitzat, però sobretot, actuem.