Doncs camisa vella, i a les 20:45 h al local Vivències personals als Xiquets de Reus

El títol d’aquest article és literalment el WhatsApp que en Joel Reche em va respondre quan vaig comentar-li que estava valorant la possibilitat de fer castells a Xiquets de Reus. De llavors ençà ja ha passat gairebé un any i ara, veient-ho amb perspectiva, puc afirmar amb rotunditat que va ser una de les millors decisions que he pres els últims anys. M’explico.

Encara recordo el primer cop que vaig entrar al local del carrer Rosich, número 4, força gent coneguda, algun saludat, però la majoria, cares noves. No sabia exactament què hi buscava. Només sabia que volia provar-ho. Alguna cosa dins meu em cridava cap a aquell món fascinant on persones de totes les edats, constitucions, orígens i creences s’ajunten per aixecar castells humans. Castells. Qui m’ho hauria dit?

Vaig entrar amb timidesa... Vaig fer cas al Joel i portava una camisa vella i ganes d’aprendre. L’equip de benvinguda, tots molt amables i eixerits, em van explicar com anava l’assaig, em van prendre la mida de les espatlles i em vaig obrir el compte a l’aplicació del mòbil on tots els castellers veuen allà on van. I ja, amb el mòbil a la mà, vaig haver de triar un sobrenom: Piñol, què original...

L’olor de humanitat (a la que t’hi acabes acostumant), els crits de la canalla, les veus decidides dels qui saben què fan... I jo, allà al mig, intentant no fer nosa i observant-ho tot amb els ulls molt oberts. I ja el primer dia em van dir: «Passa, posa’t aquí». I vaig començar a formar part d’una cosa que, en aquell moment, encara no entenia del tot. Però vaig tornar, i vaig tornar a tornar. Assaig rere assaig, diada rere diada, vaig anar entenent què és això de fer castells. Vaig descobrir que no es tracta només d’aixecar persones enfilades les unes sobre les altres. No és una qüestió només de força ni d’equilibri. És una qüestió de valor, de seny i sobretot de compromís.

Amb la samarreta vaig viure intents, caigudes, èxits, crits, abraçades, un 3d9f al Concurs de Castells. Moments intensos, únics, que només tenen sentit quan els vius de dins. Però sempre amb la samarreta... Fins que un dia, després d’un assaig previ a Sant Jordi, va arribar el moment: la camisa. La camisa avellana ja era meva. Un cúmul de sensacions aquell dia...

Va ser un d’aquells instants que et marquen per sempre. No perquè sigui una peça de roba especial, sinó pel que simbolitza. Perquè aquesta camisa no és un regal, te la guanyes a base de suor, compromís, constància i estima. Quan te la donen, sents que et diuen, amb els ulls i amb el cor: «Ara ja ets un Xiquet de Reus». I sí, és veritat, posar-me la camisa avellana per primer cop em va tocar la fibra, va ser com tancar un cercle i obrir-ne un de nou. Ja no era aquell «novato» que mirava des de fora amb curiositat, ara en formava part. Ara sabia què significa de debò estar a la pinya, donar pit i saber que, si cal, t’hi deixaries la pell.

Fer castells és això. És donar-ho tot per una cosa que no és només teva. És posar el cos per sostenir un altre. És confiar que algú et sostindrà quan et toqui pujar. És escoltar una veu que diu «quarts amunt!» i saber que, des d’aquell moment, ja no hi ha marxa enrere. Tots a una fins al cim.

Els castells són molt més que una estructura, són una metàfora preciosa del que som capaços de fer quan ens unim, quan col·laborem, quan ens deixem l’ego a casa i ens posem a disposició del grup. El món casteller i en especial els Xiquets de Reus són una escola de valors: humilitat, esforç, perseverança, respecte, paciència. Aquí ningú puja sol, i tothom, absolutament tothom, és necessari.

Al local dels Xiquets de Reus, entre les parets del pati del carrer Rosich, he après que no importa si tens 10 anys o en tens 60, tothom té un lloc. I aquest lloc no només és físic, a la pinya, al tronc, al pom de dalt, sinó també emocional. He vist l’enxaneta dubtar abans de pujar i després cridar d’eufòria. He vist castellers veterans aplaudir amb ulls humits, he vist fallar i aixecar-se, caure i tornar-hi. Perquè fer castells també és saber perdre i sobretot, saber tornar a començar.

I quan una plaça esclata, quan sonen les gralles i el castell s’aixeca, passa una cosa que costa de descriure, un silenci que ho diu tot i, moments després, un crit que ho desferma tot. L’enxaneta alça el braç i sembla que el temps s’aturi, i en aquell moment, tu saps que tot ha valgut la pena.

Ara que ja vesteixo la camisa avellana, miro enrere i m’adono que he viscut una transformació personal. He après a confiar, a ser pacient, a persistir. Però sobretot, he après que les millors coses de la vida no es fan sol, es fan amb els altres, colze a colze, amb la mà que t’ajuda a lligar-te la faixa... He trobat una família on no la buscava, i això no té preu. 

Els Xiquets de Reus no som només una colla, som un sentiment, una manera de ser, de viure, d’entendre la vida, una llar. Una emoció que neix al cor i es projecta cap al cel, una vegada i una altra. Ser dels Xiquets de Reus és una sort, la meva sort.