Un infern ple de bones intencions
La complicitat política davant la corrupció és potser el desordre institucional més dolorós a l’hora de valorar els nostres representants a les cambres parlamentàries. Si existeix una coalició de govern formada sobre la base d’un nombre determinat de diputats i senadors pertanyents a partits que comparteixen ideologia, però, com a conseqüència de determinades actituds d’alguns d’ells, sigui quina sigui la seva pertinença partidista dins d’aquesta coalició, es trenca l’harmonia a causa d’aquest vici, ens podem preguntar: què cal perquè les aigües tornin al seu curs?
Com resumeix la tesi doctoral de Joaquín Jiménez Santos, «De la corrupció a l’antiga Roma a les actuals formes de corrupció», «la corrupció no és un problema que hagi nascut del no-res, sinó que és l’expressió continuada d’un pensament egoista i inhumà caracteritzat pel menyspreu pel que és aliè. Aquest no és un assumpte que pertanyi a la modernitat, sinó que els seus orígens són tan remots que no podríem assenyalar un moment concret de la seva aparició». Sosté Jiménez Santos, no obstant això, que des d’una perspectiva històrica (occidental, afegiria jo) cal situar a l’Antiga Roma el moment en què es va produir un abans i un després en aquest assumpte, ja que «en aquella època pràcticament no existia cap estament que es deslliurés de caure en la temptació, ni cap personatge amb cert poder que no caigués en les urpes de la corrupció».
És imperiós, per tant, restaurar la integritat en l’administració pública i política de l’estat afectat per la corrupció. I, encara que la ‘complicitat política’ no implica necessàriament la ‘delictiva’, sí que s’adverteix per part de l’electorat la necessitat de corregir aquest greu desajust respecte del mandat donat pel conjunt dels electors als seus representants al Congrés i al Senat espanyols. Hi ha aspectes culturals i psicològics que no són aliens a aquesta necessitat de correcció. Certament, transcrivint part del resum de la tesi que hem citat, «la corrupció a l’antiga Roma va ser un problema generalitzat que va afectar tots els aspectes de la societat, des de la política i l’administració pública fins a l’economia i la justícia. La manca d’una autoritat central forta, la dualitat ètica a la societat i la priorització de l’èxit personal van contribuir a la normalització de la corrupció. Polítics, militars i funcionaris públics es van involucrar en suborns i pràctiques corruptes que van agreujar la desigualtat i van minar la confiança en les institucions. Malgrat els esforços per combatre-la, la corrupció va persistir a causa de la manca de voluntat política».
És, doncs, imperiós igualment restaurar la voluntat política en el nostre cas per superar aquesta fase tempestuosa que corroeix les nostres institucions? Un refrany popular ens recorda que l’infern és ple de bones intencions; per això no n’hi ha prou amb tenir bons propòsits o desitjos, sinó que cal actuar perquè aquests es converteixin en realitat. En aquests moments ja s’estaria consolidant una demanda social molt sòlida per a la regeneració política. L’opinió pública està sent molt categòrica en aquest sentit. El missatge llançat és clar. I ara és el moment d’actuar per part de les autoritats de govern. Precisament una bona governança de les nostres institucions públiques només s’obtindrà mitjançant una gestió eficient dels assumptes públics i els recursos comuns, de manera justa i transparent, sense abús ni corrupció, i amb ple respecte a la voluntat sobirana expressada a les urnes.