Paquita: una lluitadora atrapada entre la supervivència i la indiferència institucional

Aquesta és la història de la Paquita, una gosseta de raça podenca rescatada amb gàbia trampa a Còrdova. No estava sola: acabava de tenir cadells. Encara tenia llet a les mamelles quan va ser traslladada fins a Reus, on una entitat en va gestionar l’adopció.

L’adoptant la va portar fins a casa seva, a El Catllar. No havia passat ni mitja hora que la Paquita, espantada i desorientada, es va escapar. L’angoixa va començar.

Va ser llavors quan es van posar en contacte amb Soscanicat, la nostra entitat, per demanar ajuda. Ja havíem col·laborat en la recerca d’altres gossos perduts a la zona. Aquella mateixa nit vam anar a buscar-la, però sense èxit. Al cap de dos dies, vam rebre un avís: l’havien vista a Tarragona, a la benzinera del Serrallo. Les fotos no deixaven cap dubte: era ella.

Es va fer una crida i ràpidament es van mobilitzar voluntaris. Uns van anar cap al riu, pensant que tornaria a buscar els seus cadells, i altres van recórrer diferents zones. Un altre avís: Paquita corria per la platja del Miracle. Es movia amb una agilitat increïble.

La vam poder veure a tocar, a les roques de la Arrabassada. Vam posar una gàbia trampa, però no va funcionar: la Paquita desconfiava, potser perquè ja havia estat capturada així abans, un detall que llavors desconeixíem.

A partir d’aquí va començar un llarg recorregut: Altafulla, on va estar unes dues setmanes fent el mateix trajecte entre el Mercadona, la platja i el Far; Torredembarra, on la vam seguir durant dies, muntant xarxes i gàbies, sempre sense èxit. Ella canviava de ruta sempre que ens hi apropàvem. Vam arribar a subestimar la seva intel·ligència i capacitat d’adaptació.

Amb l’arribada del turisme, es va establir a la zona protegida de les Dunes, on conviu des de fa dos mesos amb el corriol camanegre, espècie protegida. Allí ha trobat una mena de refugi segur on ningú no pot entrar.

Tot aquest seguiment ha estat possible gràcies al treball conjunt de Soscanicat, Profauna Terres de l’Ebre, Rafa Ardèvol, Joan, Sònia i un equip de voluntaris i voluntàries que, de manera desinteressada, han dedicat setmanes d’esforç, nits d’espera, quilòmetres recorreguts i una enorme dosi de paciència i constància.

Des de les entitats hem sol·licitat en diverses ocasions autorització a l’Ajuntament per poder instal·lar una xarxa aèria o una gàbia trampa que ens permeti capturar-la sense risc, però només hem rebut negatives verbals. No tenim cap resposta per escrit, malgrat haver presentat la corresponent instància.

Ara mateix la Paquita està en zel, cosa que implica que en dos mesos i mig podria tenir cadells novament. I ho faria a la via pública, a la zona protegida, sense cap garantia de seguretat per ella ni per les cries.

Tot això no és una història bonica. És una crida desesperada perquè aquesta gosseta pugui tenir una vida digna, segura i estimada. No podem permetre que segueixi posant-se en perill, ni que torni a ser mare al carrer.

Necessitem ajuda. Necessitem que l’administració actuï.

Gràcies per escoltar la seva història.