Sense estigmes, només estimes: per una ment i un planeta en pau

«Avui no vinc a treballar, em trobo malament». Fins aquí, normal.

Però si afegim «emocionalment», la resposta ja no és un «descansa» sinó un «però si no es veu res» o un «això és cosa teva».

Aquest és l’estigma: la ferida invisible que etiqueta el dolor invisible com a menys vàlid. I contra això? Només hi ha un remei: l’estima.

L’estigma representa l’estat d’ànim que no es veu i és també el fanzine que acaba de néixer a l’Institut Pere Mata de Reus de la mà de la Nila López i amb l’acompanyament de la doctora Elisabet Vilella, directora de l’Àrea de Recerca de l’Hospital Universitari Pere Mata (HU IPM); i de la doctora Yolanda Alonso, psiquiatre i cap d’estudis de la Unitat Docent Multidisciplinari del mateix Hospital Universitari.

Els estigmes en salut mental són com lleis no escrites que diuen senzillament tres coses: «Si no saps explicar-ho, no existeix»; «Si plores, ets dèbil; si t’amagues, ets estrany/a»; i que «Això és una moda» (com si el dolor fos tendència).

I com a resultat, que obtenim? Doncs molt senzill... gent que s’amaga darrere d’un «estic bé» per no travessar la barrera incòmoda; per no molestar, per no ser un llast per a la consciència aliena, un pes mort, o pot ser pitjor, per por de no ser creguts.

L’antídot a l’estigma? Per descomptat l’estima com a acte revolucionari i un fanzine com el de la Nila, que intenta, amb un format molt innovador, de transformar-se en altaveu per aquest gran tabú.

El passat tres de juliol, Nila López, introduïa amb aquestes mateixes paraules el primer número de la publicació, «Estat d’Ànim», en una de les sales institucionals del complex Pere Mata de Reus.

La seva frescor en dirigir-se al públic, explicant el seu projecte, contrastava amb la dura inclemència de la canícula que es respirava a l’altre costat de les parets del centre, mentrestant la intervenció musical de Fito Luri traspassava les consciències, provocant un clic emocional que de cop lligava la salut mental amb la salut del planeta.

L’estima és parlar clar com quan podem reconèixer que ‘Avui m’ha costat llevar-me’, per exemple, amb l’esperança de ser contestat amb un ‘gràcies per compartir-ho’. Però també és creure en el no visible, com fem amb un os trencat, però amb l’ànim (i l’ànima). I (com que no?) són els petits gestos que desarmen: un ‘t’he portat un croissant’ pot ser més potent que un ‘anima’t’».

I aquí, crec jo, ve el pas cap endavant que confirma la necessitat de fer el millor que podem perquè sense estigmes, només estimes, arribant a la conclusió que la salut mental i la del planeta, són ferides invisibles que demanen el mateix remei.

Durant l’exposició dels conceptes del fanzine, i les dues intervencions de les doctores Vilella i Alonso, la meva llibreta no deixava d’omplir-se dels molts paral·lelismes existents. Conceptes que van de bracet, novament, salut mental i planeta, indivisibles.

Començo amb l’estigma de la invisibilitat: «Si no es veu, no existeix».

Aquest s’aplica tant al dolor emocional com a la degradació ambiental: les emissions de CO₂ són invisibles però, els seus efectes, devastadors.

Segueixo la pista de la comparació i m’adono de la minimització del patiment psicològic («és una moda») amb el negacionisme climàtic: «el canvi climàtic sempre ha existit»: tots dos neguen allò que no és tangible, tocable.

Doncs, no hi ha més remei que pensar que l’Estima es pot convertir en un Acte Revolucionari perquè aquesta és germana de la justícia climàtica: cuidar allò que no es veu (persones vulnerables, futures generacions) exigeix empatia i acció col·lectiva: doncs necessitem projectes engrescadors i que a més ens uneixin com el valent fanzine de la Nila López, que combini la necessitat de ser representats amb l’ús de l’art per trencar el silenci. Ja ho deia Marcel Proust, «La literatura, la música i l’art són l’única manera que tenim de saber com és l’ànima dels altres».

De la militància passem als ‘Petits gestos que desarmen sistemes’ i tornem a l’exemple del «T’he portat un croissant» que està a la salut mental com el «plantar un arbre» o «reduir l’ús del cotxe particular» està per la descarbonització: un acte tangible que desafia la passivitat. No se’ns pot escapar la relació amb el suport comunitari («com et trobes avui?») amb accions ecològiques quotidianes («reciclar és un acte d’amor al futur»): cap dels tres canvia el món sol, però reconstrueixen xarxes de cura.

Un parèntesi abans d’abordar l’últim punt de la meva reflexió i que identifico com un autèntic anell entre el nostre ego i la força que podem demostrar com a col·lectiu: la Música de la interconnexió o de la possible transversalitat dels missatges. La intervenció de Fito Luri ha simbolitzat el vincle entre salut mental i planeta perquè l’art i la cultura són (i seran sempre més) protagonistes per comunicar la crisi climàtica.

Com puc estimar un món que em fa por? O sigui la força del llenguatge com a alliberament. No sé si en Joan Maragall amb una de les seves poesies més precioses, per a mi òbviament, (Ella Parla) volia proposar aquest concepte, però jo com ell, m’aferro al meu dret de lector d’interpretar els seus versos i condicionar-los a la meva forma de veure, pensar i creure la vida que m’envolta: sense estigma, només estima (o si desitgeu «sense estigmes, només estimes») per poder-lo estendre a la Terra: sense contaminació, només cura.

Utilitzant el llenguatge podem proposar un manifest/pont basat en el parlar clarament del dolor emocional i del dolor del planeta, perquè només reconeixent-los podem curar-los.

Concloent, en un matí d’un calorós començament de juliol, a Reus, un fanzine, la seva impulsora, Nila López, i els seus guies especials: Elisabet Vilella, Yolanda Alonso i Fito Luri, durant poc menys de dues hores han confirmat que la nostra terra, amb aquesta nova mirada metropolitana, pot provocar miracles.

Han ressonat entre el recinte del Pere Mata la importància dels processos de responsabilitats en els quals tots nosaltres som protagonistes.

La salut mental i la del planeta són dues ferides invisibles que demanen el mateix remei: estimar allò que no es veu i actuar com si tot el visible en depengués.

Perquè cuidar-nos és també descarbonitzar-nos, tant l’ànima com la terra.

I això com moltes vegades em recorda un bon amic i millor persona (i gran professor també), es pot fer amb una visió global i amb xarxes, també d’estima, que desarmin els prejudicis i les toxicitats de l’ànima com els combustibles fòssils de la terra.