Joan Solà davant del Pacte Nacional per la Llengua
Aquest 2025 farà quinze anys que ens va deixar Joan Solà, que era llavors el lingüista català amb més prestigi professional i amb més reconeixement social. Aquest 2025 ha estat també l’any del Pacte Nacional per la Llengua, que neix d’un acord d’investidura de l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya.
¿Quina relació tenen Joan Solà i el Pacte Nacional per la Llengua? No tenen cap relació directa, lògicament. El Pacte Nacional per la Llengua és el resultat d’un acord en l’àmbit de la política. I Joan Solà era una persona que es movia en el món acadèmic, en el món de la universitat i de la recerca.
Però Joan Solà no es quedava tancat en l’espai acadèmic al qual pertanyia, sinó que expressava públicament sense recel els seus punts de vista quan s’adonava que la qüestió de la llengua tenia, més enllà de la dimensió científica, una dimensió política. I quan veia, doncs, que la situació del català depenia sobretot de l’actuació dels polítics. I si veia, sobretot, que l’actuació dels polítics anava, de fet, contra el català.
L’any 2009 Joan Solà va ser convidat a fer un discurs davant el ple del Parlament de Catalunya. Era la primera vegada que s’hi convidava una persona aliena a la institució. Les seves paraules de seguida van plantejar el problema de manera crua: «Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, nequem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics.»
Solà va ser molt clar a l’hora d’assenyalar el paper de cadascú en la normalització de la llengua: «vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.» I també va ser molt clar a l’hora d’advertir que «moltes de les accions que l’administració realitza a favor d’aquesta llengua són de poc fruit». I no es va estar de fixar un objectiu contundent: «la llengua pròpia del país [...] no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament.»
¿Quina relació tenen Joan Solà i el Pacte Nacional per la Llengua? Hem dit que no tenen cap relació directa, però hem vist també que Solà exigia als polítics que fessin la seva feina en matèria lingüística. Podem estar segurs que, si hagués estat testimoni del Pacte Nacional per la Llengua, no se n’hauria quedat al marge.
¿I què n’hauria dit? No és eixelebrat pensar que hauria demanat que aquest gran acord polític no sigui un foc d’encenalls, un gest, una simple escenificació, com passa sovint amb els acords polítics que afecten els catalans. Podem tornar a recórrer, així, a les paraules del discurs del 2009. A aquest crit enèrgic i clar: «Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.» I el català és inferior si el metge que t’atén et diu que no t’entén. Si és impossible cursar una carrera universitària en aquesta llengua. Si un líder polític espanyol menysprea públicament el català sense que això tingui cap conseqüència.
El Pacte Nacional per la Llengua és el resultat d’un acord de govern. Va en la línia del que demanava Solà: la implicació dels polítics. El Pacte es pot convertir —potser és ja l’última oportunitat— en l’instrument que faci que el català deixi de ser una llengua inferior a Catalunya. Si és així, no resultarà agosarat afirmar que Joan Solà se sentiria feliç: feliç de tenir una llengua normal en un país normal.