El deute de tots

Suposo que el fàcil és comentar temes més populistes a prop de l’anècdota; ara bé, en algun moment també toca parlar d’altres conceptes que incideixen, més del que puguem sospitar, en el nostre futur més proper; ja sé que es fa difícil comprendre que l’Estat en si mateix, pugui fer ‘fallida’, però la realitat és que això ja ha passat, exemple de Grècia fa uns anys, on els més pobres van ser els grans damnificats per una situació fora de control, i on Europa va dir prou.

Si anem al perquè es produeix el deute de la cosa pública, hem de veure el que passa en l’àmbit personal quan busquem mecanismes de viabilitat econòmica, en funció de préstecs que ens permetin arribar a final de mes, és a dir, en el cas dels Estats, el deute es produeix quan no s’és capaç d’equilibrar el que deu en funció d’unes decisions que prioritzen la despesa per sobre de l’estalvi.

Segurament des d’una visió manipulada es pot dir que la manera de gastar dels governs es fonamenta en la seva pròpia capacitat d’ingressar, però aquí entrarien moltes altres variables que, segurament, no es valoren quan es fan ‘discursos’ purament ideològics, allunyats de la realitat global en si mateixa. El fàcil no és ‘massacrar’ a impostos, sinó fer una política econòmica equilibrada i no fruit d’una aposta per la manipulació social com base per mantenir el poder, al cost que faci falta.

Actualment, sembla evident que, quan, per part d’altres països de referència a Europa, es parla de ‘contenció’ com tasca fonamental per l’ajust econòmic, a casa nostra estem per ‘l’endeutament desbocat’ com opció de gestió, que ens pot portar a exemples com el de Grècia, quan el fre davant la realitat es fa més proper, per tant, l’opció de rècord de despesa repetida, necessita, de manera urgent, començar a parlar de «com es fa front a aquesta situació de ‘prefallida’».

Podem apuntar-nos a la concepció de determinats analistes que ratifiquen que el deute públic és infinit i no cal pagar-se, ara bé, no estaria de més, també, repassar les conseqüències que poden produir-se si finalment «Europa diu ‘punt final’», com va passar a l’any 2008 a l’Estat Hel·lènic, on la desfeta va suposar la caiguda, encara més virulenta, d’una classe mitjana que era l’única que feia l’esforç per crear i estalviar.

Si busquem els límits reals de la capacitat d’endeutar-se, poden ser molt variables i poden anar des de la mateixa limitació de la política fiscal, per la globalitat o, per una evidència moratòria que pugui unir les realitats vigents de referents com els tipus d’interès global; i el que és evident és que un país és la suma de moltes variables i que el seu creixement és fruit de moltes actuacions, no valorar tot això ens porta a un marc molt complicat. Ja sé que el que dic pot ser de difícil comprensió, o poden pensar que el que debatem pertany a la ‘macroeconomia’, però no oblidem que tot això incidirà en la nostra realitat, i és aquí on es fa vital analitzar amb objectivitat la concreció de l’entorn i els mateixos condicionants.

Recentment, amb la presa de possessió del nou president de l’Argentina, va ser referencial una declaració emblemàtica, «no hay más plata» que, segurament va quedar com un ‘estira-i-arronsa’ anecdòtic, però que crec que posa de manifest, independentment d’estar o no d’acord amb el seu lideratge polític, que tot té un límit i que no és vàlida ‘la despesa per la despesa’, sinó que arribat el moment, es fa vital buscar alternatives a l’empobriment de la gent, des de la gestió i no des de la pura ideologia.

No sé si encara tenim marge de solució o més aviat que tard, ens podem veure abocats a un marc on les decisions a prendre no agradaran, el que estic convençut és que, en algun moment, s’hauran de fer esforços per ‘quadrar’, des del seny, uns números públics de tots que, en cap cas, són il·limitats.

Per cert, la inexistència repetida de pressupostos aprovats, és una evidència més cap a una manera de gestionar, on el debat partidista és qui dicta la realitat estructural del país, i on les evidències d’incapacitat d’acords ens posicionen en una disbauxa financera que només és garantia de crisi econòmica sense control, en funció d’un marc de gestió fora de la lògica i a prop de la desqualificació mútua dels que haurien de ser la garantia de viabilitat, a tots els nivells.