Senzillament, bon dia

Aquests dies s’ha pogut visitar al CRAI del campus Catalunya de la URV l’exposició ‘L’aranès, l’occità de Catalunya’. La mostra permet copsar la vitalitat de la llengua pròpia de l’Aran en un context sociolingüístic de llums i ombres. 

D’una banda, aquest territori ha aconseguit preservar la singularitat lingüística, gràcies a les polítiques de protecció i al reconeixement de l’aranès com a llengua oficial de Catalunya, que n’ha enfortit l’ús a les institucions i a l’escola. De l’altra, si bé és cert que se n’ha incrementat el coneixement per part de la població (el 2018 el 83,3% dels 10.000 habitants l’entenia, i el 60% el sabia parlar), les xifres mostren que només una cinquena part el té com a llengua habitual.

La recent enquesta d’usos lingüístics de la població de l’Idescat evidencia un paral·lelisme entre les dinàmiques de l’aranès i la llengua catalana: la majoria de la població de Catalunya entén el català (93,4%) i el sap parlar (80,4%), però només un 32,6% el fa servir com a llengua habitual (una mica més del 40% si hi sumem qui considera que té el català i el castellà com a llengües habituals). 

En definitiva, alhora que s’han assolit els nivells més alts de competència lingüística, les dades dibuixen un retrocés en l’ús social. No sorprèn, per tant, que una de les prioritats del Govern hagi estat l’aprovació del Pacte Nacional per la Llengua, que pretén ampliar els espais d’ús del català i incrementar el nombre de nous parlants, garantint-ne la presència als serveis públics, augmentant la disponibilitat de recursos i cursos, i promovent-lo en tots els àmbits.

És evident que les universitats catalanes hi tenim un paper clau. En primer lloc, perquè ens correspon assumir i exercir la nostra responsabilitat social; en segon lloc, perquè a les nostres aules formem els futurs professionals de les empreses, institucions i centres educatius; i, finalment, perquè són espais on conviuen milers de persones, amb procedències i llengües diverses, que hi reprodueixen els comportaments lingüístics del dia a dia.

A la URV no defugim aquesta corresponsabilitat. De fet, hem posat el català al centre, com evidencia el Pla de política lingüística 2023-2026, que en reforça l’ús normal i com a llengua pròpia. Així, entre d’altres actuacions, hem impulsat sengles plans específics per incrementar-ne l’ús a la docència i la recerca. El primer vol garantir que el català continuï sent la llengua vehicular i d’aprenentatge. El segon tracta d’impulsar-ne l’ús en l’àmbit de la recerca, on té dificultats per trobar espais i créixer, i de refermar-ne la presència a les activitats de divulgació.

D’altra banda, hem apostat per una política lingüística transversal que implica i apel·la tota la comunitat universitària: més de 20.000 persones, el doble de la població de l’Aran. En aquest sentit, cal sumar-hi un tret singular de la nostra universitat: l’arrelament territorial. Això fa que el nostre compromís amb la llengua catalana (i amb els seus accents) vagi més enllà de les aules i s’estengui a tot el sud de Catalunya, situat al bell mig de la catalanofonia —fent servir les paraules de Miquel Àngel Pradilla, el nostre sociolingüista de capçalera.

Ara bé, els plans i acords de tota mena només es podran traduir en un increment del nombre de parlants amb fermesa, promovent hàbits lingüístics favorables al català, ampliant el ventall de cursos i recursos per aprendre’l, i sobretot garantint-ne espais d’ús. 

En aquest sentit, a la URV, a més de vetllar pel compliment del marc legal i d’estimular-ne l’ús com a llengua de treball, hem desplegat un pla d’acollida lingüística i cultural adreçat als estudiants nouvinguts, i hem ampliat l’oferta de cursos de català del Servei Lingüístic i de Publicacions per garantir que tots els col·lectius puguin accedir-hi.

Amb tot, no hem de perdre de vista que vivim en un entorn comunicatiu complex i que ens cal la complicitat de tothom, independentment dels vincles que ens lliguen a les llengües que duem a la motxilla. Per això, la campanya ‘Viu la URV en català’, a banda de donar a conèixer els nostres drets lingüístics, vol ser una invitació a compartir la llengua, a incorporar el català al repertori lingüístic per part de qui no el té com a llengua primera o inicial, a fer-lo servir en el dia a dia. És una crida a ser conscients que els nostres hàbits i les nostres actituds compten, i que el futur del català, la vitalitat i pervivència dins un paisatge humà i lingüístic cada cop més divers, és en bona part a les nostres mans.

Perquè sovint tot plegat comença, senzillament, amb un «Bon dia».