Els Montgons, una oportunitat històrica

Passen els anys i encara avui dia a Tarragona descobrim les petjades dels nostres avantpassats en reformes d’edificis, en clots que s’obren al carrer i en la producció dels nostres arqueòlegs i historiadores, que cada any continuen investigant i publicant sobre els jaciments de la ciutat. 

En el cas que ens ateny, van ser les veïnes de Parc Riu Clar, que un dia passejant per l’Horta Gran van descobrir unes ruïnes les quals desconeixien –i desconeixíem–, totalment. Parlem dels Montgons, un dels despoblats medievals més antics del Camp de Tarragona, que sota l’abric de la feréstega vegetació, ha restat cinc-cents anys abandonat esperant el seu redescobriment i resignificació. 

Saber que a 20 minuts del barri s’erigia una ermita i un castell quasi mil·lenari, va provocar que l’any passat les veïnes obrissin un front per la recuperació d’aquest extraordinari patrimoni dels barris de Ponent. Esma que ha contagiat a estudiosos, activistes i institucions, que al voltant de la Plataforma Salvem Els Montgons, estan treballant actualment per la seva recuperació. 

No va ser casual –per aquells que creiem en els senyals–, que aquesta entitat hagi nascut precisament 875 anys després de la primera prova documental que es té de l’indret. Una esplèndida efemèride que ens interpel·la sobre el nostre passat, però també sobre el nostre futur, sobretot per una comunitat, que a l’altra banda del Francolí, ha estat acostumada a patir els greuges d’estar allunyada del centre urbà i de decisions de Tarragona. 

Ara, sabem que els Montgons va ser habitada fa milers d’anys, que els ibers i els romans estaven establerts per la zona, i que això es va perllongar del segle XII fins al XVI, gràcies al normand i Príncep de Tarragona, Robert d’Aguiló. Els Montgons no només són unes pedres amb el poder de commemorar i aprendre de naltros mateixos, sinó tot un paisatge biodivers enmig de l’Anella Verda de Tarragona, que ens dona l’oportunitat de gaudir d’un entorn natural excepcional, ple de camins centenaris i de marges on la vida encara s’obre pas. 

Amb 270 hectàrees, els Montgons eren el que encara roman avui en aquesta àrea: parcel·les de terra, cultiu, aigua, i un silenci, que malgrat el soroll dels cotxes de l’autovia, ens permet imaginar com arribava el so de les campanes de la Catedral, visible des del despoblat. Sortirem una vegada més per visitar-lo i fer un clam per la seva protecció, ara sota la incertesa d’un futur pla d’ampliació del polígon Riu Clar. 

Alguns justificaran la urbanització de l’indret per allò dels llocs de treball, però feina, en aquests temps que corren, també vol dir fer pedagogia sobre l’ecologia i la història, practicar la sobirania alimentària, tenir cura de l’entorn, i com no, dret a viure un bocí de llibertat en plena natura. Els Montgons són també un regal imprevist que ens redescobreix els orígens de Ponent, i al mateix temps, una herència meravellosa per les futures generacions. Perquè elles no puguin dir que els seus ancestres no vam saber aprofitar del llegat que ens brinda aquesta oportunitat històrica.