La factura de l’apagada

Des de fa anys, el sector petroquímic de Tarragona argumenta com una de les seves fortaleses davant d’un escenari internacional molt competitiu la fiabilitat del subministrament elèctric. Un punt fort clau davant d’àrees del planeta que produeixen a preus de l’electricitat molt més baixos i amb un accés també econòmicament més avantatjós a les matèries primeres.

L’apagada general del 28 d’abril crea dubtes sobre aquest punt fort de Tarragona al tauler mundial de la química. Precisament en ple procés de descarbonització, un procés on garantir la provisió d’electricitat és primordial. De fet, el clúster químic de les nostres comarques ja ha reclamat en els darrers anys millores en una xarxa que, ara s’ha demostrat, està obsoleta.

Aquest impacte sobre la confiança del sector petroquímic en un àmbit tan determinant com el subministrament elèctric és un dels costos que haurem d’assumir del lamentable episodi. Però no serà l’únic ni el de pagament més immediat que ha provocat aquest cigne negre. Les pèrdues econòmiques derivades d’haver hagut de parar i reactivar són milionàries. Algunes plantes han estat setmanes inactives i això té un cost enorme.

Independentment del caràcter general d’aquesta apagada, les interrupcions, els alentiments i els danys operatius per la caiguda del sistema elèctric són el fruit de la manca d’inversió i deixadesa de les administracions, un luxe que un sector de la nostra rellevància no es pot permetre. I encara menys ara, amb el repte de la descarbonització condicionant el seu futur.

Des del Sindicat de Treballadors ens preguntem: qui pagarà la factura de l’impacte de l’apagada al sector petroquímic? De moment, està clar que el mateix sector. Però és fonamental que a mesura que aquesta situació es vagi aclarint també s’exigeixin les responsabilitats econòmiques als culpables d’una apagada que es podria haver evitat.

Parlo de la química, perquè és el principal motor econòmic de les nostres comarques i on el nostre sindicat és majoritari. Però és obvi que els danys s’han estès a tota la indústria i totes les activitats econòmiques. I totes mereixen ser compensades. Paguem l’energia més cara d’Europa, fet que suposa un desavantatge competitiu, especialment per a les empreses electrointensives i que es mouen a mercats absolutament globalitzats.

La transició energètica no serà possible si els territoris industrials com Tarragona no tenen garantides unes infraestructures a l’alçada del seu paper estratègic. Com electrificarem processos sencers si no es pot garantir ni tan sols el subministrament actual? Com atraurem inversions si no som capaços de seduir les grans empreses multinacionals que tenim al territori o d’altres que hi poden estar interessades?

Qualsevol que segueixi de prop les turbulències geopolítiques sap que estem en un escenari de grans perills, però també de grans oportunitats. La línia fina que separa un itinerari de l’altre la marquen aspectes com la fiabilitat en el subministrament elèctric. 

Sembla evident que, sense renunciar de cap manera a les renovables, cal tenir en compte els diagnòstics més realistes: els combustibles fòssils o l’energia nuclear encara són necessaris per garantir l’estabilitat de la xarxa i fer una transició energètica segura. 

Esperem que tothom en prengui nota i obri en conseqüència. Hi ha molt en joc, perquè, més enllà dels interessos legítims de les empreses, comptar amb elles suposa mantenir i crear llocs de treball de qualitat, generant riquesa que també permeti finançar les polítiques públiques.