El taxi metropolità com a símptoma

Una llarga llista de preocupacions ciutadanes s’acumula als calaixos de l’encara no nascut ens metropolità. El servei de taxi no és al top tres de prioritats polítiques, però sí que forma part d’aquesta llista de temes no resolts, igual que molts d’altres com el transport, l’habitatge, la promoció econòmica, els residus...

Val a dir, també, que darrerament el concepte d’àrea metropolitana ha acabat esdevenint com un cabàs de la roba bruta territorial, on qualsevol greuge i projecte hi té cabuda i, no, no era això.

La visió metropolitana havia de partir de dues lògiques: la primera, una millor prestació de serveis públics mitjançant la col·laboració municipal, amb o sense cessió de competències; la segona, disposar d’un fòrum de confiança estable en el qual pactar qüestions d’interès general.

Fins ara, més enllà d’algunes picabaralles, el que sí que som és líders en conferències, estudis, taules rodones i debats. Satisfacció intel·lectual no en deu faltar.

Tornant al taxi, llegida l’entrevista a la gerent de l’Institut Metropolità del Taxi i les declaracions dels taxistes locals, el problema de la miopia territorial en lloc d’un criteri de suma que primi el servei públic, l’interès ciutadà, sembla que s’imposa de nou.

La por a perdre paralitza i no permet visualitzar els potencials guanys. Tothom es tanca en la defensa del seu hortet, sigui l’Aeroport, PortAventura, l’estació de l’AVE, la terminal de creuers o el gran turisme. Però ... si tothom té reclams i generació de trànsit, quin risc hi ha en crear espais compartits? A més, amb l’excepció de Salou, en general s’afirma que les grans infraestructures només tenen dos o tres dies bons a l’any. Sorprèn tanta reticència a compartir quan hi ha tan poc negoci.

En qualsevol cas, no seria just carregar les tintes contra els professionals del sector perquè qui és realment competent són els municipis. Aquí ensopeguem de nou amb la manca de valentia política, ja que bona part dels governs manifesten internament que cal intervenir el sector, però ningú s’hi atreveix malgrat que són els ajuntaments els qui determinen el nombre de llicències, les parades i n’ordenen el funcionament, així com també la tarifació. Per cert, Tarragona sí que està al top 3 en preus.

Una altra qüestió no menor és aquest absurd territorial de voler-ho tot o res. De la mateixa manera que amb l’àrea metropolitana es vol forçar l’entesa de set ajuntaments més Valls, potser convindria començar a plantejar-se aliances estratègiques de petit format obertes a ampliacions. D’igual manera que l’aplicació Aparcar – gestió zona blava – va néixer a Reus i es va anar ampliant a Cambrils i d’altres municipis paulatinament, les enteses metropolitanes podrien seguir aquest camí. Per què no una zona compartida de taxi entre Cambrils, Salou i Vila-seca, que uneixi els termes de costa per començar? O una aliança Reus, Salou i Tarragona que connecti els principals nodes de transport?

Sigui com sigui, la qüestió de fons acaba sent que no es prioritza l’interès públic quan se’n té la responsabilitat i les competències. I aquesta dramàtica conclusió respon tant al perquè l’àrea metropolitana no acaba de quallar formalment com al fet que es porti més d’una dècada parlant del taxi sense que s’hagi fet cap pas en ferm.

Va sent hora que es posi, de veritat, als ciutadans del Camp de Tarragona i l’interès general al centre de l’acció política territorial.