Quan s’apaga la llum, nosaltres hi som

Són les 9:15 del matí i, finalment, et pots prendre el segon cafè. Aquell que només es pot assaborir si la jornada comença tranquil·la, sense entrebancs. T’has llevat d’hora, molt d’hora. A les 5:00 ja eres dret. Dutxa ràpida, una peça de fruita per començar el dia i la motxilla a l’esquena per fitxar, puntual, a les 6:00 al teu centre de treball. A aquestes hores, la carretera és una altra: hi ha menys trànsit, la gent condueix més calmada i les emissores de ràdio tot just es desperten.

Com cada matí, agafes un exemplar del Diari Més en passar pel torn d’entrada. Tot i que no sempre tens temps per llegir-lo, t’agrada dur-lo a sobre. És com una petita connexió amb el món exterior, aquell que sovint sembla llunyà al soroll constant de la fàbrica. Avui, però, trobes uns minuts de descans i decideixes donar-hi una ullada. Notícies locals, problemes amb el contracte de la brossa a Tarragona, un nou papa, alguna cosa sobre Donald Trump. I, de sobte, a la secció d’opinió, un article que et deixa bocabadat: algú escriu sobre l’apagada del 28 d’abril i destaca el paper fonamental del personal del sector químic i energètic. És estrany. No és habitual llegir sobre la teva feina als mitjans. I encara menys que la reconeguin.

T’incorpores a la cadira amb una barreja d’orgull i sorpresa. Aquella data no l’oblidaràs mai: 28 d’abril, 12:33 del migdia. Ho tens gravat. Estaves en plena feina, com sempre. Al principi vas pensar que era un simple “guiño eléctrico”, com en dieu vosaltres, una d’aquelles petites oscil·lacions que ja formen part del dia a dia. Però aquesta vegada va ser diferent. El silenci va ser sobtat. El soroll constant, aquell brunzit industrial que ja forma part del teu paisatge mental, va callar de cop. A la llunyania vas sentir com s’activaven les torxes químiques. El sistema d’emergència havia saltat. Aquesta vegada, la llum se n’havia anat de veritat.

Algú que no conegui el funcionament intern d’una gran planta podria imaginar caos, crits, desordre. Però res més lluny de la realitat. Els treballadors i les treballadores, els teus companys, són gent d’ofici, de raça. Amb experiència. Fa anys que us prepareu per a situacions com aquesta. Ho heu assajat una vegada i una altra. Sabeu què cal fer, quan fer-ho i com fer-ho. La calma va ser la norma. Tothom es va posar en marxa amb una eficàcia que només s’entén quan hi ha compromís real.

Aquell dia no l’oblidaràs fàcilment. Et vas quedar fins a les sis de la tarda, amb el cos esgotat però el cap clar. I no només això. Aquella setmana vas tornar voluntàriament per donar un cop de mà en l’arrencada de la planta. Sabies que calia fer-ho amb precisió, amb seguretat. No vas pensar en les hores extres ni en el sou. Saps que el sindicat ja s’encarregarà d’això. El que de debò importava en aquell moment era recuperar la producció sense posar ningú en risc. I ara, ja han passat dues setmanes. La vida continua. Tot sembla haver tornat a la normalitat. L’apagada ha desaparegut de les converses. Ningú parla ja de l’estrès, de les decisions tècniques crítiques, de la suor acumulada en aquelles jornades d’emergència. Ningú... o gairebé ningú. Avui, algú n’ha escrit. I ho ha fet amb respecte. Amb reconeixement. I això, per a tu, ho canvia tot.

Sona el timbre i s’acaba el descans. Beus la resta del cafè d’un glop, com t’agrada, i tornes a la feina. Mentre camines pels passadissos de la fàbrica, un somriure se t’escapa sense voler. No per vanitat, ni per ganes de protagonisme. Somrius perquè potser avui, mentre algú esmorzava, llegia aquell article i pensa en tu. Potser un veí, un amic, un familiar ha entès per fi com n’és d’important la teva feina. Com n’és d’essencial per mantenir els serveis bàsics en funcionament perquè tot l’engranatge segueixi rutllant sense que ni tan sols es noti que tu hi ets. I que, encara que els focus no t’il·luminin, quan el món es queda a les fosques… tu hi ets.