Fonament del lideratge en educació
Les organitzacions estan formades per persones que interactuen en un context, en moments i circumstàncies concretes i amb uns propòsits més o menys compartits.
En la “teoria general de sistemes” TGM (Bertalanffy, 1940), l’autor defineix el sistema com un conjunt d’elements que interaccionen en tres nivells: el sistema (la totalitat coherent), el suprasistema (medi o àmbit que envolta i està immers el sistema) i els subsistemes (individus). D’aquesta definició es poden reconèixer i definir els centres educatius com a sistemes oberts; en conseqüència, el suprasistema i els diferents subsistemes que són propis del centre afectaran al desenvolupament del sistema, de l’organització on estigui establert i en aquest cas, de l’escola.
Prenent com a referència aquest marc teòric, s’entén el lideratge i el model directiu com un element fonamental per a enfocar l’organització en la direcció dirigida envers la participació, la millora i en definitiva la qualitat del sistema. Una gestió no adequada i realitzada per persones molt qualificades no garanteix mai l’obtenció dels resultats esperats; atenent aquesta hipòtesi és fonamental el plantejament a l’hora d’implantar aquest procés en l’organització, un lideratge que comprengui el context, l’estructura i el funcionament de l’organització, sàpiga empatitzar i comunicar-se amb les persones i enfoqui de manera coherent la visió, missió i valors de la seva organització.
I com s’aconsegueix aquest lideratge alhora eficient i eficaç? Actualment existeixen moltes teories, fórmules, enfocaments, i sobretot idees, totes nascudes de diferents paradigmes o de cap d’ells. Com a punt de partida és fonamental i decisori que l’equip directiu (i al davant el “líder corporatiu”, director/a...) tingui molt clar el referent de quin és el paradigma sobre el qual es decideix treballar o ja treballa, en quina (què) base estructura la seva línia de pensament-acció i a on vol (perquè) que l’organització arribi.
En el camp extensíssim de l’educació, si es planteja un canvi de la seva gestió –per motius diversos- des d’una perspectiva positivista, l’enfocament de l’estructura del centre educatiu serà d’organització jeràrquica “vertical”, amb un bon control sobre les accions de caràcter instrumental i amb una visió de l’ensenyança en la qual descriu, explica, regula i prescriu el procés amb un enfoc dirigit cap a la inversió en produir i millorar el “capital humà”.
Si s’entén que l’ensenyança s’ha d’encarar des d’una perspectiva fenomenològica (paradigma interpretatiu), l’acció és basa en la comunicació efectiva i es pot parlar amb profunditat (Havernas 1984) i de la teoria de l’acció comunicativa, que serà molt important per a l’estil de lideratge i de la seva influència en la millora d’una organització, i sobretot per a la col·laboració, amb uns resultats que suporten una educació de caràcter interpretatiu i comprensiu.
No es pot ignorar que l’educació és un dret individual de la persona i, per tant, la concepció democràtica de l’ensenyança és fonamental per l’exercici de l’aprenentatge reflexiu. Una tercera representació defineix el plantejament de l’educació com una alineació amb una dimensió sociocrítica (paradadigma crític), fonamentat en una consciència emancipadora, capaç d’alliberar a l’individu en funció allò que vol ser i fer, amb la fita de configurar una concepció de l’aprenenatge de caràcter transformador, basat en la creativitat i la reflexió.
Considerant aquests tres paradigmes i exercitant una reflexió sobre com les persones se situïn i posicionin com a líders en l’ensenyança, s’ha d’elaborar un projecte per a “construir” un lideratge de característiques particulars i concretes d’acord amb el caràcter i personalitat de l’escola. La direcció en l’organització educativa ha de coincidir amb el lideratge eficient que es descriu en la bibliografia legislativa, normativa, científica i tècnica.