Adaptar-se: l’art de renéixer

Fa gairebé set anys que conviu amb mi una malaltia degenerativa que ha reescrit les regles de la meva existència. Un canvi que, d’entrada, semblava una sentència irrevocable, però que amb el temps m’ha forçat a reinventar-me. Quan el terra desapareix sota els peus i tot el que coneixies es desfà, l’adaptabilitat esdevé l’art de renéixer amb cada nou dia.

La vida ens colpeja a tots, més tard o més d’hora. Alguns perden la salut; d’altres, treballs que semblaven part de la seva identitat, amors que creien indestructibles o certeses que es desmunten com si fossin de fang. Tot canvia: les forces, el cos, fins i tot la manera com la llum et toca el rostre. Res és immutable. I és en aquests moments de reinvenció forçada que descobrim que som capaços de fer passos que mai hauríem imaginat.

En el meu cas, hi ha dies que el cos es converteix en una presó que no respon. Però fins i tot llavors, reclòs al llit, conservo un espai on encara soc lliure: l’espai de les paraules. Escriure és la meva manera d’aferrar-me a la vida, de donar sentit al dolor, de sentir que segueixo aquí. Mentre pugui crear, encara que sigui amb un sol dit sobre la pantalla, sé que no he desaparegut. Cada frase és una empenta per continuar endavant.

Adaptar-se no és rendir-se. És la capacitat de transformar les limitacions en noves formes d’expressió. És trobar camins desconeguts per mantenir-se fidel a un mateix fins i tot enmig del naufragi. Quan el cos falla, la ment busca nous camins. Quan les forces minven, l’esperit es fa més fort. Aquesta resiliència és la que ens permet avançar, fins i tot quan tot sembla dir el contrari.

Cada dia continuo aprenent que l’adaptació no és sinònim de derrota, sinó d’intel·ligència. La rigidesa esclata, però la flexibilitat és immortal. Som com rius que, fins i tot quan es tornen subterranis, no deixen de fluir. Som com arbres que dobleguen les branques per evitar que els trenqui la tempesta. És igual com canviï el voltant; el que compta és mantenir intacta la flama que ens defineix, encara que hagi de cremar amb un altre tipus de llenya.

Aquesta reflexió no parla només de mi. És un mirall per a tots els que, després de perdre alguna cosa irreemplaçable, han après a parlar un idioma diferent amb la vida. Parlo de qui es reconstrueix després del terratrèmol, maó a maó. De qui troba racons de llum on només hi havia enderroc. De qui balla amb les cames lligades perquè la música li corre per les venes.

Quan miro enrere, entenc que cada obstacle ha estat una prova que m’ha portat a descobrir forces que no sabia que tenia. No ha estat fàcil, ni perfecte, ni està tot superat, però cada cicatriu que duc escrita al cos i a l’ànima és un recordatori que he anat més lluny del que pensava possible. I si alguna cosa he après, és que la capacitat de transformar-nos no desapareix, fins i tot quan la vida ens posa a prova.

L’art de renéixer és, en el fons, l’art de confiar en la pròpia ombra. És entendre que la vida ens prendrà coses, però que mentre puguem transformar-nos, i somiar amb els ulls oberts, sempre hi haurà un camí. Perquè la força veritable no està en no caure, sinó en aixecar-se amb les mans plenes de pols.