El poeta Josep Maria Llompart

Enguany Josep Maria Llompart hauria complert cent anys. Sembla impossible que ja en faci trenta-dos que va morir. Quan el vaig conèixer era un personatge públic que encapçalava les iniciatives del catalanisme a Mallorca: fundador i president de l’Obra Cultural Balear, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, padrí dels joves que contínuament li demanaven pròlegs i presentacions de llibres. 

El recordo a la Porciúncula, l’escola d’estiu de Mallorca, a S’Arenal; el recordo, molt més de prop, a Tarragona, a la casa de Jaume Vidal Alcover del carrer de les Coques, amb n’Encarna. Josep Maria Llompart era amic de Jaume Vidal des de la primera joventut. 

Tots dos havien de ser notaris i tots dos, per sort per a nosaltres, van fer allò que va convenir per no arribar-ho a ser. En comptes de registrar escriptures i redactar testaments, van escriure poesies, es van convertir en crítics literaris, van lluitar per la vitalitat de la llengua catalana, primer durant el franquisme i després fins a la seva mort.

Juntament amb Llorenç Moyà i Blai Bonet —l’any vinent, festa grossa, serà el centenari d’en Blai— van constituir la generació literària mallorquina dels anys cinquanta, la primera que va trencar, respectuosament i sense dubtes, amb l’Escola Mallorquina i que va incorporar els esclats de les avantguardes d’entreguerres, amb el mite de Bartomeu Rosselló-Pòrcel molt present. 

L’antologia Els poetes insulars de postguerra, de 1851, els va presentar en públic. Llompart, de família de militars —s’hi va referir amb ironia i tendresa a Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona—, va emprendre el camí de les lletres i del catalanisme esquerrà, reforçat amb el casament amb la pedagoga Encarnació Viñas, germana de la poeta Cèlia Viñas, que el connectava amb el republicanisme de Gabriel Alomar.

Llompart va ser l’intel·lectual imprescindible en la Mallorca dels anys setanta, vuitanta i el poc que va viure dels noranta. Va agafar el relleu generacional de Francesc de Borja Moll —va treballar a la seva editorial i en la revista Papeles de Son Armadans, de Camilo José Cela— i no va defallir en cap circumstància, ni davant les imposicions del feixisme ni davant el particularisme esterelitzador del gonellisme. 

Recordo l’atenció amb què vaig llegir l’estudi La literatura moderna a les Balears; recordo l’emoció que em van provocar les poesies de Mandràgola. Segurament que per l’adhesió sentimental derivada dels anys d’infantesa que va viure a Galícia, va traduir poetes gallecs, portuguesos i brasilers. Fins a l’any 1961 no va publicar el primer llibre de poesies, Poemes de Mondagró, i la tendència dominant de l’època, el realisme social, devia fer creure a algú que hi pertanyia. 

Llibres posteriors van fer emergir l’abundància, la riquesa i la brillantor dels seus anys de formació, en què els referents eren els poetes espanyols del 27 i aquell transgressor i profètic Jean Artur Rimbaud a qui els quatre de la generació van voler homenatjar el mateix any 1954 en què s’esdevenia el centenari de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, poetes també molt estimats per tots ells. 

Estic segur que Josep Maria Llompart, que no s’havia de penedir de res, hauria preferit que se’l recordés com a poeta i que seria feliç de saber que llegim els seus versos. Enguany podem aprofitar l’al·licient que ens el recordaran sovint i que les seves poesies se’ns posaran més a l’abast.