L’esport, el gran motor de la integració social
El club va tenir el coneixement del primer cas el passat 3 d'abril.
Des dels temps antics, l’ésser humà ha trobat en l’esport una forma d’expressió, d’aprenentatge i de connexió. No es tracta només de xutar la pilota, de córrer, de seguir unes determinades normes; en la seva essència més pura, el joc és un llenguatge universal que uneix a les persones sense importar el seu origen, condició o circumstàncies. Per als qui han sentit l’exclusió en qualsevol de les seves formes, l’esport, tant en la seva manifestació lúdica com competitiva, es converteix en una via d’inclusió, en l’oportunitat de trobar un espai on ser acceptats i valorats.
La societat imposa, sovint sense adonar-se, murs invisibles que dificulten la integració d’aquells que se senten diferents o fora de lloc. Malgrat això, aquestes barreres desapareixen quan un grup comparteix una pilota, una raqueta, un stick o una dinàmica de joc.
No fa falta parlar el mateix idioma per comprendre les regles d’un partit improvisat, ni complir determinats estàndards físics o socials sense gaudir d’una activitat recreativa en conjunt. El joc, per la seva naturalesa, anivella el terreny i obre la porta a la convivència sense prejudicis. Als col·legis, parcs o associacions, els jocs adaptats permeten que totes les persones puguin participar-hi. Per algú que ha viscut el rebuig, trobar un grup que l’incorpori a la dinàmica del joc pot significar la diferència entre sentir-se invisible o formar part d’un col·lectiu.
En aquests espais, la integració no és un objectiu imposat, sinó una conseqüència natural del simple fet de compartir un moment de diversió. L’impacte de l’esport en el benestar emocional és innegable. Activitats recreatives i jocs en grup han demostrat que poden reduir l’estrès, millorar l’autoestima i fomentar la socialització de manera espontània. Quan el jo es converteix en un punt de trobada, les diferències es desdibuixen i el que importa és la connexió que es genera en el moment. Sovint, quan es parla de l’esport, es pensa en l’elit competitiva, en la superació mesurada en records i trofeus, però la vertadera essència de l’esport no està en la competició, sinó en la seva capacitat per unir. No fa falta formar part d’un equip professional per experimentar els seus beneficis; n’hi ha prou amb un joc espontani al carrer, una dinàmica en grup o qualsevol altre tipus d’activitat recreativa per tombar murs i crear lligams.
Quan algú juga o practica un esport, no ho fa pensant en si s’està integrant o si està participant en un procés d’inclusió. Senzillament juga, gaudeix del moment, i comparteix. I en aquest acte simple i natural, sense discursos ni normatives, sorgeix el més important: la connexió humana. I aquest és, sense dubte, el poder més gran de l’esport.
En un món on encara existeixen massa barreres que separen a les persones, el joc i l’esport ens recorden que, al final, tots busquem el mateix: un lloc on sentir-nos acceptats.