L’Àrea Metropolitana de la Señorita Pepis

No per coneguda hauria de deixar de ser sorprenent la capacitat inherent dels municipis tarragonins d’engegar a dida qualsevol projecte mínimament travat. I sí, en aquest cas faig referència a l’estira-i-arronsa que han protagonitzat les alcaldies de Vila-seca i Tarragona amb el silenci còmplice de la resta d’ens del territori, Diputació inclosa.

És esperpèntic que un debat oficiós sobre el POUM de Tarragona acabi amb la sortida de l’Ajuntament de Vila-seca del Grup Impulsor de l’Àrea Metropolitana.

Encara més, fa mesos aquest diari va publicar que un informe elaborat pels tècnics de l’Ajuntament de Tarragona apostava per una estació central a l’Horta Gran i que el consistori plantejaria una al·legació en aquest sentit. A vostè, estimat lector, no li sonarà cap polèmica al voltant d’aquesta qüestió perquè no n’hi va haver. Per què? Perquè des de la capital es van afanyar a limitar-ho a un informe tècnic alhora que van manifestar el suport polític a l’estació vila-secana. I també, val a dir, perquè Pere Segura va evitar pronunciar-s’hi argumentant que era un aspecte tècnic de la capital.

Què ha canviat ara? Francament, a la població del Camp de Tarragona li resulta ben bé igual perquè està prou entretinguda amb l’enèsim capítol de la disbauxa metropolitana. Això sí, qui segur se’n deu estar fregant les mans són els responsables de Territori i Foment veient com de nou s’esquerda el consens al Camp de Tarragona, on potser s’estalvien construir una estació.

Val a dir, un consens entorn de Vila-seca que va néixer de la generositat de l’alcalde Pellicer en acceptar el canvi d’ubicació —abans era al sud de l’aeroport—, a les gestions fetes per l’actual alcaldessa Guaita, llavors diputada al Congrés, i a l’aquiescència dels diferents batlles tarragonins que entenien que l’opció central no restava opcions a una futura estació a l’Horta Gran que dignifiqués i donés servei a la població de Tarragona, la qual ha vist perdre un grapat de connexions els darrers anys.

El més gros? Tot just avui fa set anys que, a la Boella, els alcaldes Ballesteros i Pellicer van firmar l’Acord Bilateral per a l’Impuls Ferroviari, l’embrió del futur consens dels municipis metropolitans, on s’incorporava la petició de l’estació de l’Horta Gran, però també es defensava una opció central intermodal. No va ser fàcil i els regidors d’urbanisme de Tarragona i Reus, Josep Maria Milà i Marc Arza, van treballar de valent i discretament per generar les confiances i complicitats necessàries.

A hores d’ara, no té tanta importància saber què ha passat com què pot suposar aquesta crisi de confiança per al projecte metropolità. Mentre a la plaça del Mercadal l’encabronada és gran, al passeig de Sant Antoni es posen de perfil atribuint la polèmica a l’àmbit competencial municipal. I el que més preocupa és que tant Viñuales com Segura són alcaldes que no acostumen a anar de farol, mala peça al teler.

És obvi que qualsevol alcalde té la legitimitat i l’obligació de defensar els respectius interessos municipals, però sobta veure que després de vora dos anys de reunions i comissions no s’hagi trobat encara una fórmula que permeti pactar les discrepàncies i salvaguardar el gran projecte metropolità. I encara sobta més que el consens s’hagi trencat en un dels projectes que més transversalment s’han defensat arreu.

Si no volien caldo, dues tasses. El mes d’abril ve carregat perquè mentre el consens polític es dilueix, la Diputació ha aprovat la proposta d’adjudicació per a la redacció de l’Estratègia territorial amb dimensió metropolitana. Gros. N’hi hauria per riure, però aguantin la respiració, no fos cas que la consultora guanyadora renunciés a l’adjudicació veient com les gastem al Camp.