Orientar. Realitat

Orientar implica mediar amb l’objectiu que cada persona es conegui millor a sí mateixa, entengui el seu entorn proper, desenvolupi la seva autonomia i adquireixi la capacitat de prendre decisions. Pedagògicament, la comprensió de l’acció que correspon a aquest concepte pot ser més clara si es té en compte QUÈ NO ÉS: «El camí cert..., la direcció..., la imposició de punts de vista..., el prendre decisions per l’altre..., el proporcionar notícies definitives..., l’acte científic que transforma les dades en conclusions de caràcter general». (Fernández Huerta, J.)

L’orientació és un procés que s’ha de basar en un projecte enfocat a la formació, el qual hauria d’iniciar-se en edats primerenques amb la finalitat de reforçar la configuració de la personalitat de cada infant; malauradament, però, en general no es considera prou important i necessari desenvolupar-lo abans de l’adultesa ni es potencia suficientment a posteriori. 

Si ens atenim a l’orientació que es porta a terme de forma general, la realitat ens diu que, tot i ser imprescindible en la indicació de cada itinerari personal, amb freqüència, es contempla com un procés parcial, amb una visió de caràcter excessivament psicoanalista i com un ‘problema’ de la persona destinatària.

L’orientació està avalada científicament, contemplada dins de la funció docent i ordenada en els currículums educatius des de fa més de mig segle per la Ley 14 General de Educación de 1970. Així, doncs, els centres educatius han de tenir una paper rellevant i essencial en la seva planificació, gestió i avaluació atès que tenen a l’abast les edats més propícies per aplicar-la, sempre tenint present la maduresa intel·lectual i emocional de l’alumnat per tal de ser implementada de manera pragmàtica i amb base científica i prescriptiva. 

L’abast de l’acció orientadora és ampli perquè, després de la descoberta del ‘jo’ (autoconeixement), l’individu podrà cercar i trobar els camins per continuar els seus estudis i decidir el seu futur itinerari d’acreditació professional, components únics i exclusius de cadascú. Per tant, el professorat ha de saber organitzar la seva responsable tasca orientadora que, d’una manera o altra, sempre ha format part de manera explícita i implícita de la seva missió.

El procés orientador es basa en tres àmbits conceptuals indefugibles que, en algun tempus del projecte, són vinculants: l’orientació personal, l’acadèmica i la professional; cadascun, amb uns objectius concrets i complementaris perquè estan lligats a la idiosincràsia de l’alumnat receptor. 

Les condicions prèvies i fonamentals per aconseguir un adequat nivell de satisfacció final són: disposar d’un ampli coneixement d’hom mateix, tenir clares les mateixes circumstàncies vitals i saber què fer per decidir els itineraris acadèmic i professional. 

Al llarg del procés, serà de summa importància oferir formació amb contingut i informació objectivable per tal que l’alumnat arribi a la presa de decisions a partir d’arguments rigorosos i fiables que aportin valoracions i donin resposta a les seves necessitats i possibilitats. 

Quant a l’acció específica d’orientar, el professorat ha de poder comptar amb el reforç essencial i complementari de professionals experts que disposin dels recursos i els coneixements tècnics i metodològics adients, d’informació sempre actualitzada i de l’accés a la base de dades específiques d’entitats, organitzacions i empreses de l’àrea d’influència.

Atesa la frase d’Arquímedes referida a la palanca –«Doneu-me un punt de suport i mouré el món»–, només cal aplicar l’acció (potència) i fixar el punt de suport (projecte d’orientació) per tal que la persona (resistència) faci el salt adient vers al seu itinerari vital.