Casus belli

Acudeixo al Diccionari LID Diplomàcia i Relacions Internacionals i sota l’expressió casus belli llegeixo «expressió llatina que, actualment, al·ludeix a tota situació susceptible de provocar un conflicte armat. En el Dret Internacional clàssic designava la situació que en opinió de l’Estat que la patia l’autoritzava i justificava a declarar la guerra a l’Estat que l’havia originat, per-ò avui dia el terme s’hauria de considerar eliminat, des del punt de vista jurídic i polític, atès que la guerra com a tal no és reconeguda com a instrument acceptat pel dret internacional».

Sense necessitat de retrocedir alhora no gaire llunyà, certament, recordem dos exemples dolorosos de casus belli: el casus belli d’Àustria-Hongria contra Sèrbia el juliol de 1914, que es va basar en la negativa de Sèrbia a investigar la implicació dels funcionaris del govern serbi en l’equipament, entrenament i pagament dels terroristes que van assassinar l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria a Sarajevo, donant pas a la Primera Guerra Mundial; i la invasió de Polònia per l’Alemanya nazi el 1939, que va desencadenar la també catastròfica Segona Guerra Mundial els centelleigs de la qual encara es reflecteixen als nostres ulls quan ens acomodem als nostres salons veient documentals a Netflix. 

Molts són els experts i historiadors que ens diran als seus llibres que la guerra «com a forma de violència armada, organitzada i col·lectiva està associada als orígens de la humanitat i, per tant, no es deriva de la formació posterior de la societat política preestatal», tal com escriu Gonzalo de Salazar Serantes a Guerra, pau i civilització. Però el que a mi em sembla clar, i espero compartir l’opinió de l’amable lector d’aquest escrit, és que hi ha un factor “humà” evident previ a l’esclat: a algú (en sentit abstracte) se li acaba la paciència.

Quousque tandem abutere, Trump, patientia nostra? Aquesta seria una frase que podríem pronunciar des d’un hipotètic senat de les Nacions Unides a la manera que Ciceró es preguntava per l’abús que Catilina feia de la paciència dels senadors davant de la conjura que l’al·ludit preparava per aconseguir el poder absolut. 

Donar forma teatral a un tema històric, previ fins i tot al naixement de Crist, per trasposar-lo a una actualitat en ple segle XXI, pot resultar molt literari, però no hi havia literatura en el que van reclamar el mateix dia 2 d’abril els titulars de tota la premsa nacional i internacional després de la quasihistriònica demostració del trumpisme sobre l’aplicació d’aranzels comercials en tot el món (no es lliuren ni les illes properes a l’Antàrtida on només viuen foques i pingüins). El que es transmetia, mitjançant editorials, articles d’opinió i fins i tot als simples teletips informatius, era que s’estava esgotant la paciència de molts països. 

Mai no ha estat més palès en la realitat internacional el pes enorme d’un elefant entrant en una terrisseria, donant-se la circumstància política a més del símbol del Partit Republicà dels Estats Units: un elefant, precisament. Gairebé tots tenim la percepció que una mascota, una vegada adoptada, no ha de ser perjudicial però els paquiderms són massa grans i, volent o no, trepitjar les cues dels petits múrids, comporta enormes perjudicis globals.

Mantinguem, doncs, la nostra paciència. En general, som dutxes per fer front a mesures comercials proteccionistes al llarg dels temps moderns. Tot i que s’ha qualificat per tot arreu com a ‘guerra comercial’ declarada l’anunci del President dels Estats Units, és preferible no fer-ne un casus belli, ni tan sols econòmic, sinó recolzar les nostres habilitats negociadores a través de la infraestructura jurídica i comercial ja desenvolupada ja que les mesures aranzelàries absolutistes de Trump també són relatives des d’una perspectiva històrica i, per tant, poden caure pel seu propi pes elefantí.