Cultura, educació i formació

L’ESCOLA s’ha de plantejar que els joves finalitzin els seus itineraris d’aprenentatge amb una personalitat estructurada, concordant amb la cultura humanística bàsica. Al mateix temps, els seus objectius han de ser adients al context i al moment. A les escoles tècniques on l’alumnat adquireix les bases d’una professió, aquests dos paràmetres són bàsics ja que la professionalitat s’aconsegueix amb una educació que contempli l’individu com un tot, i no com un mer especialista. Amb aquest propòsit, és fonamental que aquests centres estiguin dirigits per professionals amb un coneixement profund i actualitzat de la realitat social i econòmica, i del rol de la ciutadania activa.

Una formació completa no depèn únicament de l’adquisició de continguts especialitzats. La transferència del coneixement ha de focalitzar-se en ensenyar a interioritzar les competències referides als àmbits sòcio-professionals de l’entorn de l’alumnat i a utilitzar les eines necessàries per a construir la pròpia estructura mental a partir dels aprenentatges adquirits per tal de poder bastir judicis crítics constructius fent ús de l’autonomia personal i la presa de decisions amb actituds que afavoreixin la vocació, l’estima i la superació, sense condicionaments externs.

Avui dia l’atenció de l’educació i la formació, se centra cada vegada més en les orientacions que només indueix el mercat laboral, amb el risc de configurar la principal comesa de l’ensenyament: s’incita als joves, abans d’aconseguir un títol acadèmic, als coneixements per iniciar-se en una professió concreta . La passió per tal o tal altra disciplina comptarà poc per a orientar les seves decisions. Les insistents campanyes denigratòries de l’ensenyament ‘clàssic’ i l’èmfasi en les sortides professionals ja han produït notables resultats: la carrera cap a escoles i facultats més acreditades per a obtenir un lloc de treball. Ningú sembla ja preocupar-se pel fet que, com recorda Einstein, la curiositat divina que tot nen sa posseeix pot quedar «prematurament afeblida».

Sense aquesta desinteressada curiositas és difícil imaginar el desenvolupament de la curiositat i imaginació dels estudiants. La ‘bona escola’ no la fan ni les pissarres interactives, els trastes multimèdia, les tauletes, ni els demagògics acords a curt termini amb entitats professionals: la fan els Bons Docents, aquells que, renunciant a les ‘mesures coercitives’, aconsegueixen que la font del respecte de l’alumne cap al professor siguin la motivació, la il·lusió, la qualitat humana i intel·lectual d’aquest. Al docent li incumbeix la delicada missió de fer comprendre als seus estudiants que l’ensenyament és una gran oportunitat oferta per la societat per a ajudar-los a ser millors persones, lliures i capaços de saber viure i ser creatius. Però les reformes freqüents del model educatiu, malauradament, en lloc de proposar i executar sistemes rigorosos i fiables professionalment per a la contractació de professors, es limiten a produir exèrcits de precaris, que després són admesos sense una selecció seriosa.

Quan es legisla en contra d’aquesta naturalesa, aquesta es torça i es rebel·la. Mai es pot triar la família ni el lloc de naixement, ni als pares i germans i, per tant, el que queda és l’obligació de construir-se amb l’adquisició de la cognició de la cultura per avançar en les condicions i eines que es pot disposar. El més important per a emergir i progressar com a persona és l’ensenyament basat en la benevolència i l’amor (que habitualment es troba al niu familiar). S’ha de treballar, potser lluitar, perquè tots els infants, adolescents i joves, tinguin l’educació i formació necessàries.