Refranys i renoms: un llegat en perill

Hi ha coses que es perden lentament, sense fer soroll, com l’aigua que s’escola entre els dits sense que ens n’adonem. Així s’estan esvaint, dia rere dia, els refranys i els renoms dels nostres pobles. Paraules plenes de vida que, durant generacions, han estat part del teixit invisible de la nostra identitat col·lectiva. Un llegat de saviesa popular que ens ha ensenyat a viure i conviure.

Els refranys són molt més que frases fetes: són lliçons de vida. Condensen en poques paraules allò que abans s’aprenia escoltant els més grans a la vora del foc o al camp. I els renoms? No són simples sobrenoms, sinó relats en forma de nom. Identifiquen famílies, oficis i records que han passat de generació en generació, com una herència íntima i compartida.

Aquest llegat s’està apagant com un llum que ningú recorda encendre. Avui, sovint, els noms que ens defineixen són números, perfils i usuaris digitals. I encara que aquests perfils ens connectin amb el món, també ens allunyen del passat. Perdem el fil que ens uneix a qui érem.

Ho recordo com si fos ahir. Érem al mas, el meu germà i jo, petits encara, set i quatre anys respectivament. Entre jocs i corredisses, li vam preguntar al pare: «Pare, per què es diu Mas Platxat?». Ell es va aturar, ens va mirar i, per un instant, va somriure. Però en la seva mirada hi havia un pes, una emoció profunda. Va començar a explicar-nos una història que, tot i no entendre-la del tot en aquell moment, ens va commoure. Notàvem com aquell renom no era només una paraula: pesava com una promesa, com un valor immens que venia de lluny i ens pertanyia.

A Riudoms, com en molts pobles de Catalunya, els renoms eren la clau per entendre les persones i la comunitat. El Pere Platxat, un nom que molts dels Domingo portaven amb orgull, explicava una història familiar que tothom coneixia. O el ‘Meliton ferrer’, vinculat a la Ferreria Fornell (després Ferreteria Fornell). Cada renom amagava una història de vida, una empremta que deia alguna cosa essencial sobre cadascú.

Però cada dia que passa en perdem una mica més. Els avis que encara recorden aquests noms es van fent grans, i si no fem res, la seva memòria desapareixerà amb ells. Les noves generacions creixen envoltades de pantalles, però cada cop més desconnectades de les paraules que donaven sentit a la vida del poble.

El prefix re- que comparteixen refranys i renoms ens recorda precisament això: tornar a mirar enrere. Revisar, recuperar, recordar. Perquè només qui sap d’on ve pot saber on va.

Si no fem un esforç per mantenir viva aquesta memòria, d’aquí a uns anys ja no quedaran renoms ni refranys a les places ni als sopars familiars. I llavors, què en quedarà? Qui serem si perdem el fil de les nostres arrels?

Encara hi som a temps. Podem explicar als nostres fills qui era en Pere Platxat o repetir aquell refrany que deia l’avi quan arribava l’hora de collir: «Qui sembra, recull». Podem preguntar als més grans pels noms antics de les famílies veïnes, i així preservar aquest patrimoni abans que s’esborri.

No és només un exercici de memòria: és un acte de resistència. Perquè cada vegada que pronunciem un refrany, cada cop que recordem un renom, estem reforçant el lligam que ens manté vius com a poble. Estem construint un pont entre el passat i el futur, un fil invisible que ens dona identitat i sentit.

No deixem que aquest llegat es perdi en el silenci. La saviesa popular no és un record polsós: és una guia per afrontar el món que ens espera. Sense arrels, no hi ha futur. I en aquests refranys i renoms hi ha les arrels profundes de qui som.

Preservem-los. Parlem-ne. Perquè cada paraula recuperada és una llavor sembrada per al demà.