Equilibris impossibles, amagar la realitat

Em sobta i em sorprèn com no se’ns esgota la capacitat de sorpresa cada dia al matí quan ens llevem. Dia si i dia també, com si es tractés d’una sèrie per capítols, ens escandalitzem per un nou anunci de Trump, la reculada del català, el no-debat sobre la immigració, l’auge de moviments polítics il·liberals, l’enfonsament del transport públic, la crisi de les pensions i l’enfonsament del nivell educatiu.

Tot problemes, tot crítica, tot sorpresa, tot exclamació i tot, per descomptat és culpa dels altres. Potser ja n’hi ha prou, potser és hora de mirar de fit a fit els problemes, debatre amb propietat, com a adults, i assumir que potser tots plegats tenim alguna responsabilitat en la resolució dels principals reptes del país.

La primera responsabilitat, que no per òbvia me l’estalviaré, és acceptar que el debat i la conversa han de tenir pocs límits perquè sigui real. Implícitament, entendre que el llenguatge i les paraules que cadascú utilitza també forma part de la llibertat d’expressió a la qual tant apel·lem. I que el significat que inferim a paraules i verbs, a vegades, prové més de l’imaginari del receptor que de la voluntat de l’emissor. 

Establerta la premissa sobre una bona conversa i voluntat sincera d’entesa, convindria també tenir en compte que un mínim coneixement històric és fonamental per plantejar com solucionar reptes econòmics, socials, polítics..., els que siguin. No hem de caure en copiar estratègies del passat, però sí entendre que el món té els seus cicles, que aquests es repeteixen inexorablement, i que els períodes de transició, diguem-ne d’estabilitat, són precisament això, períodes de transició.

I en l’actualitat, tant Catalunya com Espanya, també Europa i, per extensió, les societats modernes viuen un període d’estabilitat impossible de mantenir a mitjà termini. No afrontar aquesta realitat i intentar mantenir equilibris impossibles en qualsevol debat social o polític és directament una actitud suïcida.

Un dels equilibris impossibles més estesos a Catalunya és pensar que la relació de coexistència imperfecta entre el català i el castellà es mantindrà indefinidament. Qualsevol altra comunitat lingüística en una situació similar diria que s’ha de poder obrir el debat sobre l’impacte de la immigració en la llengua sense por de ser titllat de racista.

Un altre equilibri impossible és el vinculat a la defensa, l’exèrcit i la inversió que porta aparellada. Voler viure com a xais en un món de llops és novament irresponsable. Els països europeus hem viscut d’esquena a la realitat perquè els EUA pagaven i garantien la nostra seguretat i, ara que tocarà tenir capacitat defensiva, ningú enceta el meló: hem pagat la societat del benestar a costa de no assumir el cost de la seguretat. I això vol dir replantejar la cartera de serveis públics.

La llista seria llarga i algun tema li haurà vingut al cap al lector, però concloc amb una reflexió: amagar la realitat i perseverar en equilibris impossibles és defugir la responsabilitat política. I fer política és prendre decisions pensant en el llarg termini.