Els supermercats públics

No sento a la classe política sortir al carrer amb cistells de la compra i cridant Especuladors!!!!, a les grans multinacionals de l’alimentació. De la cistella de la compra se’n gira full: la culpa és de la inflació. Però la de què no hi hagi habitatge, com sempre, és dels especuladors.

En aquest gran país la paraula ‘especulador’ es reserva exclusivament per a insultar permanentment als que intenten fer habitatges (promotors, constructors, arquitectes, arquitectes tècnics) on cada pas en aquest sentit representa gairebé un 35% d’impostos i on els beneficis nets, si va bé, però que molt bé, poden ser del 30 %.

L’estimat IVA, no reduït, sinó del 21% i a vegades del 10% amenitza a cada pas en el sector de la construcció. Tots és un IVA al 21%. Compra de solar, escriptures i registre, projectes tècnics, vendes i escriptures i un llarg etcètera. I cal sumar-hi un ingent 5% de llicències i altres males herbes pel mig com ara ocupacions de via pública, guals, fiances diverses, cost de connexions a serveis públics, a companyies de serveis bàsics. És un no acabar mai. I jo dic, que si l’habitatge fos una primera necessitat atesa com cal, l’IVA de tots els agents involucrats hauria de ser reduït el 4% almenys.

Mentrestant, hi ha sectors, com el de la restauració (la R+D d’aquest país ) que tenen un IVA reduït perquè deu ser un servei de primera necessitat. Sortir de festa a sopar, té IVA reduït i l’habitatge no. Ho entén algú? Lamentable espectacle de desencerts del que és oci i primeres necessitats. I els polítics callen, amb astúcia infinita. De la cistella de la compra, del menjar, ara això no toca!

Pel que fa al sector alimentari, ni l’Estat ni la nostra estimada Generalitat hi posa la poteta per no prendre mal. Cada euro que es gasta en menjar va a parar, en molts casos a multinacionals no espanyoles. I cada dia mengem. I el cistell de la compra d’una família de 4 persones supera els 200-250 euros setmanals. 

I així s’arriba a vora 1000 euros mensuals en menjar. Sí, estimats lectors i lectores. Més car que el lloguer de l’habitatge, o el d’una hipoteca. O almenys, a la par, com per a parlar-ne una mica. Però no se’n parla. És un tema tabú tant per a la classe política com per al món del periodisme, a vegades, sotmès a directrius que més val no saber.

Rere la taronja, la poma, la tomaca, l’enciam, i un cogombre, i altres aliments que els intermediaris compren a la pagesia a un preu ridícul, i fins a arribar al preu final de venda, hi ha increments astronòmics que obeeixen a successives transmissions, potser innecessàries i que marquen el preu final. Són intermediacions que ni es parlen, ni es toquen. 

Qui són? On són? Manen tant? Algú s’imagina que des que es fa un habitatge (constructor) i el ven el promotor, fos com la tomaca que viatja per diversos intermediaris i s’incrementa entre un 300 i 400% o més? Algú arriba a creure que al sector de l’habitatge hi ha aquests marges de benefici? Senzillament ens ho han fet creure.

Aquest és el sentit comú de la salsa de la notícia. Fer creure que és així i no saber-ne ni mica. Parlar tangencialment, suggerir finament que hi ha beneficis milionaris i no explicar a la ciutadania que molts dels costos de l’habitatge els provoca de ple la mateixa administració per finançar-se des de fa dècades.

Arribats a aquest punt, en un país democràtic, però altament intervingut a nivells inimaginables (democomunisme) no entenc per què als polítics no se’ls acut de parlar i proposar els SUPERMERCATS PÚBLICS.

Ideològicament, en el cas dels supermercats públics, aquests es nodririen d’una cessió gratuïta del 10% de la producció alimentària de les empreses del sector i es posarien a la venda a preus limitats a persones necessitades, i aquest benefici econòmic de l’Administració podria revertir en construcció d’habitatges públics.

Això aplicat a tots els sectors productius d’un país (alimentari, turístic, indústria, automoció, etc.) i no només el de la construcció generaria un romanent de valor que ara per ara, només paga el sector de la construcció.

Ara bé, en països llatins la realitat podria ser diferent i molt dura. Imaginin que totes les empreses del sector alimentari cedissin permanentment a l’Administració un 10% de la producció i l’administració no distribuís els aliments mai. Imaginin que els aliments se subhasten i revenen per altres menesters. O es deixa que es facin malbé. 

Algú ho entendria? Seria delicte? Doncs això és el que ha passat amb el sòl públic que se cedia a l’administració per part de promotors des de les primeres lleis del sòl (anys 60-70), per a fer habitatges. S’han petat en subhastes públiques, o bé, estan inventariats i parats, amagats; esperant què?

Als actors de la política dic: debatin al Parlament una Llei de Transparència de Patrimoni Públic (sòl i edificis públics) per avaluar els milers de m2 en patrimoni que estan parats, tancats i barrats i podrien ser habitatges només amb un «hágase» molt bolivarià.

En un país democomunista com Espanya, tot és possible, menys el que és factible de fer.