La il·lusió: el batec que encén la vida

La il·lusió és el fil invisible que cus els nostres dies amb esperança. És l’espurna que encén la mirada, el motiu que ens fa aixecar cada matí encara que la nit hagi estat llarga i difícil. Sense il·lusió, el món és un llenç en blanc sense traç ni color. Però quan la il·lusió habita el cor, fins i tot la més petita passa esdevé una dansa cap a l’eternitat.

Hi ha qui diu que la il·lusió és una feblesa, un miratge reservat als qui no coneixen el pes de la realitat. Però els que hem après a viure en el límit, els que coneixem el silenci llarg d’un dia que costa d’acabar, sabem que la il·lusió no és una fugida: és el fonament d’una vida que vol ser viscuda fins a l’últim sospir. La il·lusió no és el remei de l’ingenu, sinó la força indestructible del que, malgrat tot, escull creure-hi.

Jo mateix escric aquestes paraules des del meu llit, on el cos ha trobat els seus límits, però l’esperit ha descobert les seves ales. La meva malaltia em manté quiet, però la meva il·lusió em manté viu. És la mà invisible que em guia cap al paper, que m’empeny a escriure, a compartir, a creure que tot pot ser millor. Perquè mentre hi hagi il·lusió, hi ha camí. I mentre hi hagi camí, hi ha vida.

Aquest dissabte passat ho vaig tornar a veure reflectit en els ulls vermells d’emoció de la meva mare, quan va rebre el guardó de la Bella Llar de Riudoms. Vaig veure com brillava la seva mirada: no pel reconeixement, sinó per la il·lusió d’haver contribuït a millorar el món que estima. Aquell instant em va recordar que la il·lusió és capaç de travessar generacions, d’encendre cors i d’escriure històries que valen la pena ser viscudes.

La il·lusió no és un somni ingenu, sinó una decisió valenta. És somiar amb els ulls oberts. És creure quan tot sembla incert. És agafar la vida amb les dues mans, encara que tremolin, i escollir construir, compartir i estimar. És la convicció que el millor encara pot arribar.

Per això cal tenir il·lusió per la feina ben feta, per un projecte nou, per la mà estesa d’un amic, pel somriure d’un fill, per un matí qualsevol on el sol s’escola per la finestra i et diu, en silenci: avui també és un bon dia per viure amb plenitud. La il·lusió és el principi de tota creació i l’origen de tot canvi. Quan la il·lusió crema dins teu, res no és petit. Tot es torna possible.

Il·lusió per millorar, per sumar, per avançar sense por. Perquè si no som nosaltres qui encenem la flama, qui ho farà? La il·lusió és el secret dels qui no es rendeixen. És el motor de les ànimes lliures. És el coratge de somiar quan altres tanquen els ulls. I és la força de caminar fins i tot quan sembla que els peus no responen.

Em moc per dins perquè la il·lusió m’empeny. Encara puc fer molt, encara puc escriure molt. I sé que, com jo, hi ha milers de cors bategant al ritme d’aquesta mateixa esperança. La il·lusió ens fa grans, encara que siguem petits. Ens fa lliures, encara que hi hagi murs. Ens fa infinits, encara que tinguem un temps finit.

No esperis el moment perfecte. Fes-lo tu. Que la il·lusió sigui el teu primer pas cada dia. Perquè, al final, només viu plenament qui s’atreveix a il·lusionar-se.