Diari Més

Creado:

Actualizado:

Un dels meus nets, encara no tres anys d’edat, l’endemà dels Reis estava una mica amoïnat. Tothom en parlava de què s’havien acabat les festes i que l’endemà havia de tornar a la llar d’infants. I va fer la pregunta: «Després de les festes, els joguets se’ls emporten?»

No era una angoixa ni tampoc una mostra de tristesa preocupant. La resposta simple de què no, que els joguets es quedaven, va ser prou asseguradora i potser tranquil·litzant. De fet, no ho va tornar a preguntar. Hi havia subjacent una conformitat amb la possibilitat que tot allò de les festes i els regals podia tenir una temporalitat natural. Massa petit per haver patit frustracions o pèrdues de les més mínima significança i, tot plegat a la seva edat la memòria és breu. Només era una curiositat simple, però a sobre una conscienciació de què les coses no són per sempre. No sé si els pares estan fent una bona feina educant-lo a les naturals frustracions que du la vida o que el menut és espavilat de mena i, amb informació, vol protegir-se de l’indesitjable de les pèrdues. En qualsevol cas ens hauria de servir a tots plegats de la presència constant d’incerteses a la vida. No podem comptar en res pel que no hàgim treballat de valent. I, fins i tot havent-ho fet, el futur no ofereix garanties.

Ens queixem de tot, però el cert és que ja fa anys que vivim en una societat regalada, fins i tot opulenta. També és cert que no per tots i que encara molts pateixen privacions i limitacions o, simplement pobresa. Però garantides les necessitats més essencials, com l’assistència sanitària publica, l’educació gratuïta, el transport subvencionat o, també, gratuït, l’alimentació i l’oci també garantits per a una gran majoria, sembla que en vingui donat..

És clar que no són regals, que ens ha costat molt d’aconseguir, lluites d’anys i generacions, fruit del treball d’homes i dones, de grans i petits, de sacrificis i temps emprat. Com les lluites perquè la redistribució arribi a tothom. En això encara queda molt per fer. Les desigualtats es mantenen, especialment les desigualtats d’oportunitats, encara més lligades al codi postal d’on hagis nascut que als esforços que puguis esmerçar per voluntat pròpia.

Cal estar vigilant, però, que passades les festes no ens ho prenguin.

Hi ha qui pensa que no ens ho mereixem com col·lectiu. Que creuen que l’estat del benestar i les conquestes que ens han dut fins aquí són regals de no sé quin poder pervers i malbaratador, que les distribucions públiques haurien de ser mínimes i que cadascú s’apanyi a la seva. Que busqui al mercat i pagui pel que vulgui o necessiti i si no en té prou que s’aguanti. Això entenent que les prestacions privades són més eficaces i rendibles. No t’expliquen com fer front a l’infortuni, a les dificultats sobrevingudes o els entrebancs que determinen les distàncies en espais i temps. Al mateix temps tampoc expliquen que en faran dels diners que, ben segur, continuaran cobrant amb els impostos.

Els propostes dels polítics conservadors, o els d’aquest monstre amenaçador que sembla que es va estenent per Europa amagat en xenofòbies i intoleràncies de l’extrema dreta, van pel camí de prendre’ns, no els regals, que no ho són, sinó els drets ben guanyats.

Compte, doncs.

tracking