Oportunitats

El meu article de dilluns passat contenia una pífia tipogràfica meva que, per sort, els companys van poder esmenar en el digital. Vaig escriure que el Blue Monday és una invenció de 2025 -no tenia cap sentit atesa la popularitat que ha adquirit l’empescada- quan ho és de 2005, una badada que va poder confondre lectors i per la qual demano disculpes. Això em va portar a pensar com ens costa, sovint, reconèixer els errors i actuar en virtut segons proporcions. 

Diuen els psicòlegs que és per por a veure afeblida la nostra credibilitat o autoritat però, en termes generals, demostra tot allò contrari. La nostra credibilitat minva quan no sabem admetre equivocacions evidenciant poca autoestima -una persona o entitat sòlida no pretén simular infal·libilitat perquè aquesta és una il·lusió-, falta d’empatia o supèrbia. En una societat tan narcisista com l’actual és habitual relativitzar-ho i infantilitzar-ho tot per no haver de fer-se responsable de res quan, a més, la conseqüència d’assumir malencerts – anem al moll de l’os- sol ser alguna compensació. Aquí rau, sobretot en àmbits polítics i estratègics, la resistència a admetre nyaps amb excuses de tota mena o culpant el conserge per no haver d’oferir reparacions reals i efectives ni plegar però tolerar-ho constitueix un suïcidi col·lectiu. Si amb el que som capaços de fer no n’hi ha prou, cal donar pas a hom més competent o trobar una altra manera. 

Vivim un temps absurd on no s’ensenya ni promou l’excel·lència quan, cito Aristòtil, som allò que fem dia a dia i, per tant, l’excel·lència no resulta un acte sinó un mer hàbit. Un hàbit que ennobleix la pròpia vida i la del proïsme i que converteix els errors, inevitablement humans, en oportunitats per millorar. El revers de l’afany per l’excel·lència és la decadència.