Foc amic

A casa nostra hi ha dones que pels seus orígens, educació, cultura o religió abracen la submissió de gènere i les seves expressions. Algunes ho fan convençudes, d’altres per la pressió del seu entorn donat que no són lliures en absolut malgrat viure emparades per lleis avençades. 

Teoria i pràctica no resulten mai el mateix. Puc entendre el comportament d’aquestes dones malgrat que guardo l’obligació de combatre tant la misogínia que inspira la seva concepció de la feminitat com la seva manera d’implementar-la. Però mai no hauria pensat tenir, en aquest sentit, adversàries dins la meva cultura i generació. 

No existeix explicació racional ni la menor justificació, enllà d’objectius electorals, pel seu indigne blanqueig de distintius masclistes importats mentre són implacables amb els propis que tantes predecessores nostres han combatut, sovint, amb èxit. Aquest autoodi i interessos espuris, aconsegueixen crear confusió entre nenes i joves per culpa de massa silencis còmodes i una idea malentesa del respecte fruit de la nostra covardia i apatia amb les quals estem permetent un greu retrocés. 

És un error subestimar aquest foc amic que, disfressat de tolerància i cosmopolitisme, manté un relat demencial que reinterpreta símbols sexistes i patrons d’inferioritat com a costums neutres o, fins i tot, guanys. Benvolgudes no submisses, cal que ens estem de romanços abans no sigui tard. 

La batalla de la igualtat no només no l’hem guanyada sinó que la tenim més difícil avui que fa una dècada i, com sempre, amb sabotejadores dins les nostres files.