Ganes de fred

Sóc novata en això d’agradar-me el fred, és a dir, una recent arribada al club de l’hivernisme. Amb els anys, me n’he enamorat malgrat tractar-se d’un amor platònic -amb només breus períodes d’harmoniosa correspondència- quan vius a les nostres latituds. Els dies gèlids són embolcalladors com els cels de nit quan el firmament baixa i queda a tocar mentre durant el dia sembla estar llunyíssim. Tots guardem al cap la imatge confortant d’una butaca davant una finestra mentre neva al carrer. Si hi afegim una taça fumejant i un llibre obert, tenim un afable quadre de Vermeer. El fred fa el món més recollit i reservat, calmós a l’uníson d’un paisatge que reposa. Pujar a bosc caçar bolets, omplir de magranes, caquis i castanyes els centres de taula i fer codonyat o melmelada de xirimoia. 

Tornar a xarrupar brous gustosos i assaborir figues de coll de dama dolces o salades. La cuina s’expandeix i intensifica després de la frugalitat que acompanya la calda, la lleugeria estival dona pas a la saborosa solidesa hivernal. Els arbres caducifolis (cadūcus significa caigut en llatí) com els faigs, els roures vermells o els til·lers ens regalen un espectacle d’infinites tonalitats de verds, grocs, torrats, vermells, taronges, púrpures i daurats abans d’abaltir-se. Mentre la natura descansa per agafar forces, els humans també fortifiquem el nostre cor i defenses alhora que dormim i pensem millor que amb la bonança. La majoria de guerres esclaten a l’estiu mentre que les glaçades les ajornen. Deia el poeta Antonio Porchia que la primavera de l’esperit floreix a l’hivern. És temps de refugiar-se i de casa mentre fem rebost de memòries debellides i contem rondalles antigues vora la llar de foc.