Riparazione

Divendres vam fugir a Andorra per gaudir de les embriagadores acústiques sacres del grup Gregotechno al Santuari de Meritxell. La magnífica i polièdrica construcció de Ricardo Bofill em va fer pensar, un cop més, en la forma com hem malaguanyat a Reus la seva petja. 

Agradi més o menys l’obra de Bofill a la ciutat, parlem d’un arquitecte i urbanista de fama mundial responsable, a banda del Walden de Sant Just (a parer meu, tampoc prou apreciat), de zones residencials i edificis emblemàtics arreu del planeta, des de Tokyo fins a Chicago passant per Beijing, Casablanca, París o Estocolm, adaptats a cada moment, cultura i objectiu. 

Mereixedor de nombroses distincions, és un dels grans exponents de l’arquitectura catalana de la segona meitat del s. XX, recollint un gloriós testimoni, i un prominent representant del postmodernisme a nivell global. De la mateixa manera que venerem i promocionem el nostre valuós patrimoni modernista -fou el mateix afany reusenc d’avenç i notorietat que ens va portar Bofill- hauríem d’haver convertit el barri Gaudí en una zona protegida de la ciutat, decididament divulgada entre els propis reusencs i d’obligat pelegrinatge pels visitants. 

Contràriament, la majoria dels meus conciutadans ni tan sols coneixen una autoria que ens col·loca, també amb honors, al mapa arquitectònic contemporani mundial. Em pregunto perquè no estimem com caldria el llegat d’una de les nostres figures internacionals més rebels i desacomplexades alhora que amb una orgullosa identitat catalana des de la gran perspectiva, a més, que li donava la seva mitat italiana d’origen jueu. Potser, l’explicació rau en que no va saber ni voler mantenir mai un perfil baix, demanar perdó per triomfar ni, com ens agrada tant aquí, justificar-se per ser el que era.