Els meus gegants

Conservo un bon record de la majoria de professors que he tingut al llarg dels anys. Tanmateix, n’hi ha uns quants que m’han deixat una petja especial, extraordinària, per la seva personalitat i excel·lència. També per la seva exigència que ara sembla un mot tabú en ensenyament quan és l’única manera d’obtenir allò màxim de cadascú donada la nostra tendència innata a la mandra, la queixa i l’autocomplaença. 

Un d’ells n’era en Joaquim Mallafrè, Fill Il·lustre de Reus i Creu de Sant Jordi, l’única persona que he vist llegir mentre caminava pel carrer. Sempre maximitzava el seu temps i el nostre, el seu immens talent i el nostre fos quin fos. Ocupa un dels llocs principals del meu rànking de mestres que necessita tot alumne per aprendre el valor dels coneixements i, sobretot, per formar bé el seu caràcter. 

Saps que es tracta d’una estrella si en tens anècdotes formidables que sempre surten a col·lació en converses amb antics companys. Un segon exemple, n’és la Pilar Orta, professora a I’institut Gaudí quan hi vaig aterrar. Vaig coincidir-hi fa poc després de temps i vaig tenir una alegria. No he conegut persona més entregada a la seva tasca, rigorosa però justa, educada i elegant fins l’extrem. Una exquisidesa que conserva intacta malgrat la seva edat i de manera impactant. Una gran dama inspiradora dels personatges més lleials, romàntics i irreductibles de les meves novel·les, prototipus de professionalitat, independència i sororitat quan ni coneixíem aquesta paraula.