De progrés i desigualtats

Aquests dies hem sabut que l’abandonament escolar prematur ha arribat al seu mínim històric a Catalunya, això és, sense dubte, una bona notícia. Passar del 33,2% l’any 2005 al 13,5% actual demostra que, quan hi ha voluntat política, consens social i polítiques sostingudes en el temps, el sistema educatiu pot revertir dinàmiques que semblaven estructurals. Tanmateix, celebrar la dada sense matisos seria un error.

La mitjana de la Unió Europea se situa al voltant del 9,3–9,4% de joves d’entre 18 i 24 anys que abandonen prematurament els estudis, Catalunya manté una taxa clarament superior, del 13.5% el 2025. La comparació amb la UE posa de manifest que, tot i els avenços, el ritme de reducció actual és insuficient i obliga a repensar les polítiques educatives si es vol convergir realment amb els estàndards europeus d’equitat i oportunitats. La segregació escolar, la concentració de vulnerabilitat en determinats centres i la manca de recursos adequats generen un cercle viciós difícil de trencar. És cert que s’han fet passos importants: menys repetició de curs, una Formació Professional molt eficaç i polítiques locals de reenganxament que han donat fruits. El repte actual exigeix polítiques quirúrgiques, focalitzades i amb recursos reals. Detectar el risc d’abandonament de manera precoç, reforçar els centres amb alta vulnerabilitat, garantir una orientació personalitzada i assegurar que cap jove deixi d’estudiar per manca de recursos han de ser claus per assegurar l’equitat. Ens cal pensar també que reduir l’abandonament escolar no és només una qüestió educativa. És una aposta pel futur del país. Si valem avançar cap a una societat més justa i competitiva, el repte ja no és demostrar que es pot reduir l’abandonament, sinó decidir si estem disposats a fer tot el necessari perquè ningú quedi enrere.