D’avions i rumbs erràtics

Quan s’acosta el final de juny, els aeroports i estacions es converteixen en un reflex perfecte del país en moviment. Maletes de negocis i samarretes estampades comparteixen taulells i portes d’embarcament. Alguns encara viatgem per feina, intentant tancar carpetes abans del descans estiuenc, mentre d’altres ja marxen en massa cap a les destinacions de vacances. 

A aquesta voràgine s’hi suma l’efervescència del final del curs escolar, amb famílies que aprofiten els primers dies lliures per escapar-se, i joves que comencen l’estiu amb il·lusions de descoberta. Aquesta convivència de ritmes i motius posa a prova les nostres infraestructures de mobilitat i ens interpel·la profundament,

A les anades i tornades s’hi afegeix la polèmica sobre la nova ampliació de l’aeroport de Barcelona anunciada la setmana passada que torna a posar sobre la taula una vella qüestió: la concentració del pes econòmic, logístic i turístic del país en una sola ciutat: Barcelona, i la dicotomia entre un model de país radial i centralitzat, o un sistema equilibrat i connectat territorialment. És obvi que calen millores a l’aeroport del Prat. 

Volem que hi puguin aterrar tots tipus d’avions, que la connexió amb el món sigui fluida i competitiva. Però aquesta ampliació, si no s’acompanya d’una visió de país, només reforça els desequilibris actuals. Tenim arreu infraestructures infrautilitzades -com l’aeroport de Reus, que aquest 2024 ha rebut gairebé 1,18 milions de passatgers, amb un increment del 13% respecte a l’any anterior- que podrien formar part d’un sistema aeroportuari català coordinat, evitant la sobrecàrrega de l’àrea metropolitana i donant més activitat al territori. Al final, no es tracta només d’on aterren els avions, es tracta de cap on volem que vagi el país.