AVE de mal auguri

Per atzar, acabava l’anterior Golfus citant l’atzar. I l’atzar ha volgut que tingui una vinculació amb la tragèdia de l’AVE a Còrdova. Potser un dia en parlaré en detall, perquè és una història personal a afegir a les moltes provocades pels múltiples desastres simultanis dels trens. El col·lapse ferroviari és una mort per fallada multiorgànica.

Una mort anunciada. Així com l’atzar deixa de ser misteriós quan se’n saben els fets que hi conflueixen, el caos tràgic d’AVE i Rodalies té causes que es veien venir. Com ara que l’estat espanyol té la xarxa més gran del món després de la Xina, un “honor” que hauria de ser d’Estats Units, Rússia o l’Índia. I la que porta menys passatgers del món.

Que hi hagi una xarxa megalòmana es deu a dos presidents espanyols, de dos colors, com el llom del Ral d’Avinyó (una mica com l’estació del Camp, que també va ser una cagada en dos temps). Un, Felipe González, que va començar la casa per la teulada, iniciant-ne la construcció per la línia Sevilla-Madrid. Li feia pudor de socarrim que Pujol i els empresaris catalans demanessin un tren de gran velocitat amb França: “¡éstos se quieren ir!”. I li feia por que a Andalusia no hi arribés mai l’AVE. Vista l’evolució del personatge i els resultats, els empresaris andalusos ara mateix preferirien el corredor mediterrani, que no existeix, i el PSOE i sobretot el PSC li han vist el llautó a Felipe.

L’altre, Aznar, que volia cosir l’estat amb vies d’acer. Des de Madrid, esclar. I aquest càncer o pop tentacular ha deixat sense aire i sense diners la xarxa de rodalies. I d’aquí plorem tots. De la cobdícia, la corrupció i d’un model d’estat. Les vies trencades o les esllavissades només són l’estocada mortal.