Agre tarragoní

En principi em sembla bé el Consorci del Patrimoni de Tàrraco. Ara bé, cal esperar. Fins aquí l’article d’avui. Ha estat curt, perquè amb això n’hi ha prou.

Però –sempre hi ha un però– què passa amb les vestigis del món romà al Camp de Tarragona que no van entrar fa 25 anys en el Patrimoni de la Humanitat? Les restes i monuments que no formen part de Tàrraco ciutat ni de l’eix ABC (Altafulla, Roda de Berà, Constantí) són essencials per preservar la petjada romana.

Parlo de jaciments com la vil·la del Moro, a Torredembarra, la de la Llosa, a Cambrils, o la de Paret Delgada, a la Selva, el columbari de Vila-rodona, etc. Alguns han estat inclosos i valorats en el conjunt de Tàrraco Viva. I/o van estar a punt de ser Patrimoni de la UNESCO.

Un exregidor de Torredembarra m’explicava que un exalcalde de la vila no va voler que la Torre s’integrés a la candidatura, perquè costaria diners i comportaria obligacions. Suposo que la informació és certa. Si no, espero que algú me la rebati. Els municipis amb Patrimoni de la Humanitat adquireixen l’exigència d’una major cura, però guanyen notorietat. Com diu el refrany: a la taula d’August si no hi ets tindràs un disgust.

Per això fa anys que em ronda una de les meves idees de ‘vigil’ (bomber, en llatí): els municipis «romans» del Camp no reconeguts per la UNESCO han d’unir-se en un ens per col·laborar amb els que sí que en són, per tenir una visió i projecció conjuntes. Tàrraco era l’urbs, els catorze monuments UNESCO, i també l’entorn, l’Ager Tarraconensis.

Per cert, si heu llegit la columna amb morbo, pensant que amb «agre» us parlaria d’una cosa aspra, us quedareu fotuts, perquè es refereix al gust, a l’amor, per la terra, per «l’agre».