Banc de BAVES

Aviam si podem donar per acabat el colobrot de la temporada. Deixeu-vos estar de ‘Com si fos ahir’, la millor telenovel·la dels últims mesos, amb episodis cada dia, és l’OPA del BBVA sobre el Banc Sabadell. Hi ha de tot: ‘bons’, ‘dolents’, girs de guió... però sents dir a tothom que la trama cansa, que és repetitiva i previsible. De tan llepats que són els arguments de les dues parts, el banc resultant segur que es dirà BAVES.

A més, sabem que hi haurà segona temporada: si el BBVA no se surt amb la seva i no assoleix el tant per cent que li cal, hi tornarà amb una segona OPA, hi haurà partit de tornada. Perquè també es pot veure com un enfrontament entre l’Athletic de Bilbao i el Centre d’Esports Sabadell, els lleons financers bascos i els tèxtils vallesans. Que ara, escagarrinats, han tornat a jugar a casa i tenen l’ajut de l’àrbitre català i espanyol.

La lliga del diner no la guanya tothom, és un bé finit i escàs, i les partides s’assemblen més a les d’escacs, que una peça se’n menja una altra. Ho vam veure en la desaparició total del model de caixes, que aquí es va emportar Caixa Tarragona.

Les fusions, OPAs i absorcions són una qüestió més territorial i política que no purament econòmica. Fa gairebé un segle, el 1929, els esforçats exportadors del Banc de Reus ja van ser devorats pels bancs del Nord a l’hora de controlar el Banc Exterior d’Espanya. I no és un tema de mides sinó d’adaptació darwiniana: Santander ciutat no és gaire més gran que Tarragona, i més petit que Sabadell.

No em vull posar nostàlgic, però enyoro aquells temps entranyables que encara existia el Banc Mercantil de Tarragona. Jo vivia a pocs metres de la seu central. Era a la Plaza Canalejas. De Madrid.