Dames i Shakespeare

El que fan Dames i Vells és Shakespeare. No és hipèrbole, és històricament així. Ho he dit abans en mitjans de comunicació, però xalant enguany amb el Ball he pensat: calla, que l’hi has d’explicar a l’amic Joan Carles Blanch, el presi de Dames i Vells. No ho dic jo, ho defensen experts xecspirians – si el nom ja és humor tarragoní: xecs, pirem! – com Stephen Greenblatt o la ‘vallenca’ Rosa Maria Martínez Ascaso, que són dels que més en saben.

Greenblatt escriu al llibre El espejo de un hombre. Vida, obra y época de William Shakespeare que abans de la reforma anglicana existien els cicles del misteri, que les autoritats van prohibir, però que subsistien en vida del Willy (busqueu què vol dir en argot anglès) i que van formar-ne el sentit del teatre. Així, per exemple, Falstaff seria un dels senyors del Desgovern d’aquests cicles, que va pel món «rotant i tirant-se pets».

Ascaso, a Rere el somriure de Shakespeare, de l’editorial Cossetània (de res, ja em pagareu l’esment enviant-me llibres), afirma que quan arriba l’autor a Londres quedaven restes d’aquelles representacions medievals «com les gigues, unes obretes amb diàlegs molt picants i pujats de to, fins i tot obscens» que Shakespeare incorporava al final de les obres.

Aquí no es tracta d’allò tan suat d’alguns festivals de teatre: si hi poses un Shakespeare tot sembla més bo. És més aviat al contrari: sense els Dames i Vells que existien a Anglaterra Sexpeare, en paraula d’Ascaso, tindria menys força i pebre. Us imagineu El somni d’una nit d’estiu, representat pel Ball de Dames i Vells tarragoní, on els Vells fossin els manobres i fusters i Titània, fent honor al nom, tingués tita i parlés de xones? Toca, Shakesperon!