Tren de vida

Com que és estiu, i falta poc perquè aquesta columna i el seu autor fem un mes de descans, m’estimaria més parlar de temes frívols, de sorra i mar. Bé, de sorra millor que no! O si em posés motivat parlaria de per què Tarragona és la plaça forta on un jutge imputa l’exministre Montoro en una trama que implica empreses gasistes.

Tampoc em voldria dedicar en exclusiva a temes del Gaià (riu o Baix), que últimament he estat força pesadet. Ni a monotemes com el tren i les seves desgràcies, que donen per fer-ne una columna setmanal, o diària. Però la realitat és tossuda i insistent, i em toca fer les dues coses: parlar de trens al pas pel Baix Gaià.

El perquè ja el sabeu: la setmana passada un tren de mercaderies carregat de gas difluoroetà – només el nom ja fa cangueli – es va accidentar a l’estació de Torredembarra. Just el dia de la festa del Quadre. No sé si va ser la intervenció de Santa Rosalia o què, però per sort només era una avaria mecànica: «re, són els frenus...»

Però l’angoixa i la preocupació hi són. Un col·lectiu de veïns van expressar-les al ple municipal de la Torre i l’Ajuntament ha demanat de reunir-se amb el secretari d’estat de transports i mobilitat (in)sostenible. Amb el tercer fil, cada cop passen més mercaderies perilloses per nuclis de costa altament poblats. I més ara a l’estiu que no tot és bonic, ni flors ni violes ni romaní.

No em vingueu amb temes tècnics ni que ja estava planificat ni ho tapeu amb pantalles inútils: el tren abans portava ‘veranejants’ i pencaires que tornaven de Barcelona. Era el nostre ‘tren de vida’, en tots els sentits. I el d’ara ens porta només perill, avaries i soroll. I, paradoxalment, tot això arriba sempre puntual!