Larreula

Llàstima, us ho vau perdre! Però podeu comprar el llibre. Perquè dijous a la Torre vam presentar ‘Darrere nostre un riu de flors trencades...’ d’Enric Larreula, reeditat per La Banya. I divendres ho van fer a Reus. 

Si no us ve al cap qui és Larreula, us diré que potser vosaltres, o els vostres fills, heu après a llegir en català amb un llibre seu. Al llarg dels seus 84 anys ha encarat de la manera més pràctica el ‘dolor de llengua’, com es titula un llibre d’ell, en referència al dolor de la llengua catalana en el seu procés de substitució.

I la manera més pràctica és deixar-se de punyetes, calçar-se ben calçat i trepitjar país, és a dir, ensenyar català i escriure llibres de tots gèneres per a infants, joves i adults. El mateix esperit que el va portar, per curar-se d’una faringitis causada per alçar la veu en classes de més quaranta criatures, a trescar pel Montseny, al costat d’un gos de carrer, el González, observar, escoltar i destil·lar-ho.

Qui diu Montseny, podria dir Montsant. O Muntanyes de Prades o Vespella. Perquè les agudes reflexions i observacions poètiques que Larreula dedica al paisatge i les persones que va descobrint, les podem traslladar a les nostres terres. I la realitat que descriu, del 1969-70, quan va escriure aquestes pàgines, avui és més que vàlida. I potser pitjor: la desaparició d’un món, el dels pagesos, és més greu que fa 55 anys, quan va escriure el text.

‘Darrere nostre un riu de flors trencades...’ és una joia. I, com que cadascú té les seves malalties, que va dir Pep Bargalló a la presentació, i les meves són el teatre i el guió, hi veig un magnífic espectacle de la paraula, un monòleg intens que dialoga amb la gent i la vida. Oi, González?